0 Shares 253 Views

La solitud agrada si dura poc; si s’allarga massa produeix calfreds

9 gener, 2020
253 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 47.1

El Jeroni Capsigrany era un home de 47 anys que estava fart de tot. Fart de la dona que sempre li estava al damunt i l’escridassava; fart dels dos fills adolescents que campaven al seu aire i no li feien cas de res; fart de la feina que, segons ell, estava malpagada per bé que hi posava tot l’enteniment i consagrat els millors anys de la seva vida; i fart dels amics, dels quals es malfiava perquè estava convençut que a esquena seva malparlaven d’ell. El seu caràcter cada cop més sorrut i malpensat l’havien convertit en un ésser capcot, de mirada esbiaixada, malhumorat i rondinaire.
Tothom el veia, per si la seva descripció encara restés incompleta, com una persona malèvola, malastruga i malcarada. Cal dir que tots aquests adjectius amb el prefix “mal” se’ls havia guanyat a pols.
El Jeroni era d’aquells a qui sovint senties dir: “Tant de bo visqués en una illa deserta, així no m’emprenyaria ningú!”. O bé: “Quina sort tenen els qui viuen lluny de la gent, a dalt d’una muntanya o en una cabana al mig del no-res! No han de donar explicacions i poden dedicar tot lo dia a meditar i a fer vida contemplativa!”.
Un vespre en què tot li havia sortit malament a la feina, en que tornant a casa amb el cotxe havia abonyegat en un semàfor el paraxocs del vehicle que tenia al davant i que, per postres, havia discutit fort amb la dona per culpa dels fills, va prendre la gran decisió de la seva vida: l’endemà mateix deixaria la família, l’empresa on treballava i els amics, i se n’aniria a un lloc recòndit del Pirineu d’Osca on ningú no el trobaria.

Era un petit refugi abandonat que va descobrir per casualitat anant a caçar bolets amb un company de feina i que li va semblar un lloc adient per amagar-se si, endut per les seves cabòries, sentia necessitat d’aïllar-se de tothom. Dit i fet: a trenc d’alba es va llevar, va sortir sigilosament del dormitori on la seva esposa roncava a cor què vols, es vestí, omplí una motxilla amb roba, calçat i alguns llibres, hi afegí una llanterna, unes piles de recanvi i tot allò que li calia per a la seva higiene personal; va incloure-hi un sac de dormir, una flassada per si fes fred, agafà un plec de bitllets de 50 euros que tenia guardats dins una capsa amagada al capdamunt d’una prestatgeria del traster i, abans d’abandonar la llar, va prendre un bon desdejuni per si les mosques. Mentre xarrupava el cafè amb llet massa calent per al seu gust, va pensar que, per tal d’evitar que la parenta denunciés la seva desaparició i que la policia i els bombers el cerquessin per terra mar i aire, calia deixar una nota escrita a la seva dona. Així ho va fer, i amb aquests termes: “Me n’he anat de casa. No em busqueu. Tranquils, que no entra en els meus plans suicidar-me. Estic bé i sé el que faig. Mentre no trobis feina i per tal que pugueu subsistir tant tu com els fills, disposa del compte conjunt a “La Caixa” on tindreu prou per viure durant uns quants mesos. Segur que sense mi tot us anirà millor. No vull ser més l’ase dels cops. N’estic fart. Adéu”. Deixà el full de paper sobre la taula de la cuina junt amb el seu mòbil i se’n va anar. Va pujar al tren a l’estació del Nord de Manresa fins a la de Sants, a Barcelona i, un cop allà, va prendre el primer TGV en direcció a Saragossa. Quan va atènyer la capital d’Aragó va anar a la central d’autobusos i va comprar el tíquet que el menaria al cor del Pirineu. Va arribar a destí quan ja era fosc i decidí passar la nit en una fonda/pensió prop de la parada de l’autobús. Allà hi va sopar i, un cop reclòs al dormitori, abans de caure rendit al llit va desplegar un mapa on tenia marcat el lloc exacte on aniria a viure sol, solet, lluny del mundanal brogit. Estava situat a uns 16 km muntanya amunt de l’indret on es trobava, la qual cosa comportaria dedicar-hi tota la jornada següent. Recordava que, quan va anar a cercar-hi bolets amb el seu company d’oficina uns pocs anys enrere, hi havien arribat amb un totterreny, passant per llòbregs camins forestals que ara hauria de recórrer a peu. “Cap problema!”, va exclamar, plegant el mapa i despullant-se per dormir. “Demà serà un altre dia”.

L’endemà, després d’un esmorzar de forquilla i ganivet a la mateixa fonda, comprà pa, oli, sal i algunes vitualles en una botiga del poble i va emprendre la caminada fins al refugi abandonat. Quan hi va arribar al cap de sis hores, extenuat per l’esforç, obrí la porta de la barraca per assegurar-se que no hi havia ningú, deixà la motxilla i els altres estris que duia a dins i, a continuació, es va asseure en un petit banc de fusta mig podrit per les intempèries que hi havia just al costat de la porta. D’allà estant, s’extasià contemplant el paisatge: davant seu tot era una mar de pins i roures damunt les copes dels quals s’entreveia l’ondulat horitzó de muntanyes estès cap al Somontano. A cada banda del refugi s’alçaven les parets verticals de la serralada mostrant uns penyasegats gairebé nus de vegetació.
Darrere seu, costa amunt, els troncs ben aliniats dels arbres semblaven columnes que sostenien el cel; del sotabosc negat de penombra sobresortien algunes roques mig tapades per la malesa. Hom sentia els refilets dels ocells, l’esgarip d’algun rapinyaire, la remor del vent entre les branques i el cant de l’aigua d’un rierol baixant alegre dels cims. De cop i volta, el Jeroni Capsigrany es va posar les dues mans a l’alçada de la boca i va cridar ben fort: “Aquí no em trobareu maaai! I el “mai” anava ressonant per la vall estesa als seus peus amb una cadència que s’anava perdent en l’infinit. Després, va afegir: “Aneu tots a la merdaaa!” I l’eco li retornava, cada cop més fluixet: “… A la merda… a la merda… a la merda…”
El Jeroni havia complert el seu somni d’aïllar-se de tothom a la muntanya com un ermità. Podrà sobreviure? No us perdeu el desenllaç d’aquesta història que dóna molt a pensar.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria