La meva realitat electoral

Som divendres. Ja he acabat de dinar. Sona el telèfon. Una trucada que farà que a partir d’ara vegi les coses una mica diferents. Despenjo. Algú demana per mi a l’altra banda del telèfon. Amb nom i cognoms. Massa formal, penso. S’identifiquen de la Policia Local i que «urgentment» cal que reculli una notificació. Ja me les veig a venir i demano de manera innocent si té alguna cosa a veure amb les eleccions del diumenge. Doncs sí. Resulta que m’ha tocat ser en una mesa electoral. Primer m’emprenyo, i molt! (us sóc sincera). Tots els meus plans de diumenge desmuntats en menys de 48 hores d’antelació. Però després, a poc a poc, penso que no cal fer-hi sang, que així tindré una visió diferent de la «democràcia».

Arriba diumenge i sense saber un borrall del què he de fer (la xerrada informativa la van fer el dia abans de rebre la notificació) ja em veieu a mi de presidenta de mesa, ben atabalada entre un munt de paperots intentant desxifrar què carai cal fer. Les funcionàries de l’ajuntament ens aclareixen quatre dubtes i endavant! Obrim portes del col·legi i a treballar. Passen les hores, de vegades més lleugeres i de vegades molt avorrides. La gent ve de manera bastant escalonada i ens deixa respirar. Però a la llarga el cansament comença a fer el seu efecte. Arriba un moment que ja no sé quina lletra va davant de l’altra i la llista de votants se’m fa infinita. Me’n vaig a dinar a casa. Que ja l’he deixat fet aquest matí. Dinaré sola. Teníem plans amb amics i la família se n’hi han anat. Com a mínim que algú gaudeixi del dia. Menjo a poc a poc, que així mentrestant descanso. I després, sant tornem-hi.

La tarda passa feixugament. Les hores s’arrosseguen amb la mirada fixada al maleït rellotge penjat a la paret. Per fi són les vuit del vespre. Es tanca el col·legi i comença l’espectacle. De cop els representants dels partits entren a la sala i s’asseuen. Esperant i mirant. Nosaltres, com actors a l’escenari, ens sentim vigilats. Ens afanyem a obrir la immensa pila de vots per correu que tenim. Estarem encara ben bé mitja hora. Quan acabem per fi, comencem l’escrutini de les eleccions europees. No sabem què hem de fer ni com ho hem de fer. Comencem a comptar i no ens surten els números. Ja l’hem feta bona! Comptem i recomptem. Fem piles i més piles. Estem massa cansats. Les funcionàries de l’ajuntament entren i surten i estones es queden. Sort en tenim. Fa 14 hores que som allà. La sensació és de total esgotament. Una autèntica barbaritat. Després toca fer sobres i omplir papers, actes de no sé què i de no sé quantos. Em sento totalment perduda. Passen de les deu de la nit. Portem massa hores. No he menjat res des de les dues del migdia i encara ens queda el recompte de les municipals. El comencem i, patapam!, no torna a quadrar. El meu cervell ja no pot més. Els apoderats observen. Ells seuen impacients pendents dels resultats. Només pendents dels resultats. Estan nerviosos. Però nosaltres no, nosaltres estem cansats. Tornem a fer piles i més piles i comptem i recomptem.

Acabem una mica abans de les dotze de la nit. Els partits se’n van. Ja tenen el què volien. Després parlaran de la «Festa de la Democràcia». Serà per ells, per mi ha estat més aviat una tortura. I això que encara no hem acabat. Toca tornar a fer papers. A aquestes hores, el manual que ens han donat ja no sóc capaç d’entendre’l. Llegeixo i no m’entra res. El cansament no em deixa. Molts papers per omplir i massa papers de calca. Tinc la sensació que hem tornat 50 anys enrere. Com si l’era de la tecnologia encara no hagués arribat. Sort que les funcionàries municipals ens ajuden. Fan molta feina. Ocultes, sense cap reconeixement. Han estat tot el dia treballant sense descans perquè tot rutllés. No han parat ni un segon. Jo ja he acabat. Abans de sortir per la porta miro enrere cap a aquella sala en la que he estat tot el dia. Hi ha un desori de papers monumental. Penso en que elles ho hauran de recollir i em sap greu. Ho apilo una mica. Poca cosa. Ara sí, me’n vaig que encara he de portar els papers a l’Ajuntament. Surto i elles encara hi són. Ajuden la mesa del costat. És molt tard, massa. Sense elles, sense el seu esforç, la jornada electoral hauria estat impossible. A aquestes alçades de la nit i amb el trinxament que porto, sincerament, no m’importen gens els resultats. Per mi avui, elles són les autèntiques guanyadores de les eleccions.

Marina Puigdellívol

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin