La guerra dels mons

Un dia de tardor del 1938, el senyor Orson Welles es col·locava davant del micròfon de la ràdio CBS per fer el seu programa setmanal de ràdio en què feia adaptacions teatralitzades de novel·les. Aquell dia va narrar en directe una invasió marciana. Inicialment, va crear sorpresa entre alguns oients i cert pànic es va estendre per algunes zones dels Estats Units. Evidentment, no era pas cert, només feia una adaptació de la novel·la de «La guerra dels mons». Però als mitjans de comunicació els hi devia fer molta gràcia que la gent a priori s’ho hagués pres seriosament, perquè l’endemà les portades dels principals diaris se’n feien ressò. Tots n’hem sentit a parlar.
El tema on vull acabar anant, però, no és aquest, sinó que, uns anys més tard, un dia de febrer d’ara fa 75 anys, la ràdio de Quito al Perú va voler fer el mateix. Volia l’expectació, la propaganda i l’audiència que havia aconseguit Orson Welles amb el seu espectacle radiofònic. I va decidir fer quelcom semblant, però donant-hi més veracitat. Per això els dies previs a la narració va anar publicant certs avistaments, fins que un dia va suspendre la programació en directe per explicar la invasió marciana. Els va sortir el tret per la culata, perquè alguns oients en veure’s enganyats, van anar a l’edifici de la ràdio i hi van acabar calant foc. El resultat final, una mentida radiofònica amb víctimes mortals.
La conclusió que en trec és que les mentides premeditades poden generar molta frustració i, fins i tot, violència. I és que la línia que separa que una cosa passi de ser graciosa a caure amb desgràcia és molt i molt fina. No cal dir-ho.
D’això en fa molts anys i en la societat actual ens hem acostumat a sentir mentides, sobretot per part dels polítics. Mentides que ens diuen que el què és veritat és mentida i mentides que ens diuen que el què és mentida és veritat. Jo ja m’he perdut, suposo que vosaltres també. No sabem mai què és veritat i què és mentida. Els mitjans de comunicació fan de portaveus dels que els paguen en comptes de cercar la veritat i al final acabem tots tan desorientats que ja no sabem què hem de creure.
En aquest context s’entén que passin coses com l’assalt al Capitoli als Estats Units, on els revolucionaris s’aixecaven en nom de la veritat i resulta que el què ells es pensaven que era veritat, no ho era ni de bon tros. I és que totes les guerres sempre són en nom de la veritat. En tots dos bàndols.
Són temps complicats i convulsos. La invasió de la mentida guanya i s’estén al món de la veritat. Tenim una guerra de mons, però tranquils, no han vingut marcians, com a mínim que jo sàpiga.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin