La cançó de l’estiu

Qui no recorda “Un rayo de sol”, “Help! ayúdame” o “Eva María” dels primers setanta, “Bailando” o “Vamos a la playa” dels vuitanta, o bé “Tractor amarillo” i “La Barbacoa” dels noranta?. Són bandes sonores que de tan sentir-les i cantar-les han quedat memoritzades i interioritzades en el nostre subconscient, i només falta sentir les seves primeres notes per què ens vinguin ganes de moure l’esquelet.

Més tard, ja hem tingut grups catalans com ara “Els Catarres” o “Pepet i Marieta” que han marcat tendència en les cançons preferides pel jovent els últims estius, però enguany, a casa nostra, el rànquing l’haurien d’encapçalar: “El Cant dels Ocells”, “Els Segadors” i “L’Estaca”.

A veure si quan tornem de vacances, el mes de setembre, les melodies de referència ja poden tenir un altre caire, i per damunt de tot s’imposin les tonades alegres i de celebració.
Mentrestant, però, en cada concert i en cada recital estiuencs, si volem, hi podem trobar músiques o lletres que dia rere dia ens recordin els polítics empresonats o bé exiliats, tal com em va passar dissabte passat, a la rectoria de Sant Esteve de Comià, al municipi de Borredà, escoltant en Carles Cases i el seu piano, mentre interpretava temes de Lluís Llach, i vaig rememorar l’època que a La Coral en cantàvem el seu “Despertar” de l’any 1970.

Se’m va posar la pell de gallina.

Obrir els finestrons i esperar un nou dia, / i trobar altre cop entelats els vidres, / com aquests meus ulls, que sovint obliden / que encara hi ha llum per a adreçar la vida.

He d’esborrar les nits de ràbia i de feblesa. / He d’esborrar el pensar que sempre ens toca perdre, / mirar molt més enllà d’aquesta boira espessa. / He d’aprendre a lluitar sense tenir cap eina.

I el pas del temps, hores repetides, / va llaurant la pell cada cop menys lliure. / Sense guanyar res, perdre un tros de vida, / i anar cap al llit fent veure que es somnia.

He d’esborrar les nits de ràbia i de feblesa…

I aquesta cadira coixa i atrotinada, / els vells finestrons i la llarga escala / són la gran mentida, perdre l’esperança. / Per això m’aixeco ara que puc encara.

He d’esborrar les nits de ràbia i de feblesa…

Rosa Camprubí

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin