La batalla per la memòria

“Tinc noranta-sis anys i sóc fidel a la meva promesa, a la batalla per la memòria de les dones a qui, sota un cel de plom, van convertir en cendres” (*)
Són paraules de la Neus Català, la presonera 27.534 del camp de concentració nazi de Ravensbrück. Són paraules d’una lluitadora persistent, decidida i valenta que, malgrat els cops duríssims que la vida li va donar, va saber refer-se i mirar endavant. Mirar endavant, sense oblidar mai el passat.
El 27 de gener del 1945 els soviètics alliberaven el camp de concentració d’Auschwitz. El món sencer esdevenia testimoni, gairebé incrèdul, de la barbàrie més absoluta: la tortura i mort, entre altres, de jueus, gitanos, testimonis de Jehovà, opositors al règim nazi, homosexuals, persones amb malalties mentals i també republicans que havien fugit de la guerra civil espanyola i el posterior franquisme.
Amb el pas de les setmanes, altres camps de concentració i extermini es van anar alliberant: Sachsenhausen, Ravensbrück, Buchenwald, Bergen-Belsen, Mauthausen… I l’horror es va intentar fer pagar amb justícia. Els judicis de Nuremberg van posar rostre els autors del genocidi. Encara que no a tots…
I els supervivents? I les persones que, com la Neus Català, van aconseguir deixar enrere els camps de la mort? Deixar enrere? La Neus segur hauria dit que això mai es pot deixar del tot enrere. Que hem de lluitar contra l’oblit.
Quina és la nostra responsabilitat? Quin és el nostre granet de sorra per mantenir viva la memòria?
Com ja sabeu, el passat divendres 26 de febrer, representants de l’Ajuntament de Sant Fruitós, d’Ampans i de l’Institut Gerbert d’Aurillac hem participat en l’acte commemoratiu en memòria de les víctimes de l’Holocaust.
No es tracta només de ser-hi. Es tracta de prendre consciència que la ideologia que hi ha rere l’Holocaust, perviu. I aquesta és la nostra responsabilitat: treballar la memòria històrica a les nostres aules, descobrir figures com la de la Neus Català, establir paral·lelismes entre els camps de concentració i extermini nazis i els camps de refugiats o presoners polítics del segle XXI.
Deia la Neus: “Totes ens vam prometre el mateix, que no oblidaríem, que explicaríem el que havíem vist, que ho devíem a nosaltres mateixes. Mai més no havia de passar una cosa com aquella!”
Sempre recordem! Perquè l’oblit és la pitjor de les condemnes.
(*) Fragment del llibre “Un cel de plom”, de la Carme Martí

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin