Sóc dels qui pensen que l’1-O ha canviat i canviarà definitivament la relació entre Catalunya i Espanya. Però que encara cal veure com i de quina forma. Perquè una cosa són els desitjos de cadascú i també els col·lectius, en aquest cas dels qui es van mobilitzar abans i després de l’1-O i que ho continuen fent per un estat propi, i l’altra la realitat. Tan dura és una cosa, perquè de República res de res, com l’altre, amb activistes socials i polítics a presó o a l’exili, i una desorientació general que ho fa tot més complicat. Però l’1-O hi és i hi serà.
Aquell dia el vaig passar a Sant Fruitós. Treballant per cobrir com anava tot. El que em vaig trobar és indescriptible: determinació de la gent que custodiava les escoles, un ambient festiu però amb contenció pel que podia passar, nervis, crits i aplaudiments quan van arribar les urnes, emoció, més nervis quan el sistema informàtic va començar a fallar, i una sensació general que el poble ho pot tot quan s’ho proposa. Fins que van arribar les primeres notícies de les càrregues policials. Temor que es presentessin, determinació per si ho acabaven fent, crides a mantenir la serenitat i no respondre a la violència, i esclat final quan va acabar la jornada i es va poder fer el recompte.
Com ha dit encertadament el periodista Arturo Puente de Eldiario.es, l’1-O el govern espanyol va demostrar que farà qualsevol cosa per mantenir la unitat d’Espanya. I el que és més important: va comprovar que li sortiria barat davant la comunitat internacional. Tot i que hi hagut, hi ha i hi haurà opinions que diguin que Espanya ha quedat retratada, el cert és que no ha passat res de res. Cap ni un suport internacional dels que importen de veritat. Vull dir que no és el mateix que un diputat finès, un parlamentari flamenc o un d’escocès et doni suport a que ho faci un estat. Com a molt haurem sentit a algun dirigent, com per exemple la cancellera Merkel o més recentment el president canadenc Trudeau, que és un assumpte intern i que esperen que es resolgui d’acord amb el dret i les lleis vigent. Hi ha independentistes que interpreten aquestes declaracions com una victòria. I no, no ho és. Desenganyem-nos. Però això sí, persistim. El que dèiem. L’1-O hi és i hi serà. Jo hi era.
Jordi Morros