0 Shares 822 Views

Japó

25 maig, 2019
822 Views

No he estat mai al Japó, i tot i que no està al capdamunt de la meva llista de prioritats a l’hora de triar un destí per a viatjar, si vingués a tomb, ràpidament escalaria posicions i no trigaria a ser el número 1, doncs tota la gent que conec que hi ha anat, en torna entusiasmada amb el seu alt nivell de vida, tecnologia, sofisticació i civisme.

Tòquio, Kyoto, el Fujiyama, els cirerers florits, els temples, i tot allò relacionat amb l’Imperi del Sol Ixent son paraules gairebé màgiques que des de sempre han despertat la meva admiració i inconscientment ho adoptem com a exemple a seguir.
Però ara, a resultes de l’abdicació del l’emperador Akihito a favor del seu fill Nahurito, a través de noticies i reportatges (*), he conegut un aspecte del Japó que personalment desconeixia completament i que no m’hagués imaginat mai.

Resulta que aquest país que ens encanta, ens meravella, ens fa somniar i desprèn exotisme pels quatre costats, sota la seva maquillada façana amaga una societat sexista i patriarcal que el situa en el lloc 114 del món pel que fa a la igualtat de gènere.

En una societat tan tancada com la nipona, i amb la subordinació tradicional a l’home que sempre ha tingut la dona japonesa, és molt difícil tenir dades oficials, però sembla ser que més d’un 80% de les dones, ha patit algun tipus d’agressió per motiu de gènere, i canviar-ho és tan difícil en una mentalitat on prima la col·lectivitat per damunt de la individualitat, que moviments com el MeToo no arrela, i tampoc el que han rebatejat amb el WeToo per tal de donar-li força.

L’assetjament sexual i les violacions són tema tabú, i la desigualtat entre sexes afecta a totes les capes de la societat, començant per la prohibició de la presència de cap dona a la cerimònia d’accés del nou emperador al tron del crisantem del passat dia 1 de maig, fins a àmbits més planers de la vida quotidiana com ara el grapeig d’adolescents al metro o al tren, passant per les denúncies contra els abusos que provoquen acomiadaments a les feines o que simplement no arriben enlloc, són alguns dels factors que fan que les víctimes no gosin ni parlar, fins a tal punt que fins i tot existeix una paraula de resignació “Shoganai” (que hi farem) que justifica aquestes males pràctiques.

Ja sé que aquí a casa nostra no som precisament un model de virtuts i que hi ha molts d’altres països i cultures que tampoc tenen resolt el tema, però em fa ràbia que sempre tinguem complex d’inferioritat envers països que en definitiva no són tan perfectes com sembla.

No tinc cap ganes d’emmirallar-m’hi, i arrel d’això, el Japó, ha baixat uns quants punts en el meu rànquing de possible opció a escollir per vacances.
(*) vegeu telenotícies vespre de TV3 del dimarts 7 de maig.

Rosa Camprubí

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com