0 Shares 422 Views

Infants lliures, adults feliços

14 juliol, 2018
422 Views

Recordo els estius de la meva infantesa. Una barreja d’un passar les hores com fos enimg de l’avorriment, un no saber què fer sota la intensa calor i de jugar amb qualsevol cosa mentre parava l’orella al què els grans xerraven a la fresca del vespre, i sense molestar, no fós cas que t’enviéssin a dormir. I què dir-ne dels amics, no hi havia mòbils ni quedades concertades, en sortir al carrer ja buscàvem algú per jugar, si algú no apareixia suposàven que no podia venir i ja està. No teniem gaires coses amb què jugar, tenir una pilota o una bicicleta éren la màxima aspiració, ja no desitjàvem res més. Ens distreiem lluny de les mirades dels adults, explorant sota les pedres o llençant pedres planes al riu a veure qui les podia fer rebotar més lluny.

Avui en dia quants de nosaltres deixaríem als nostres fills sortir sols amb una pilota al carrer a jugar lluny de la nostra inquisidora vigilància?
Em direu que avui en dia hi ha més perills. Em sap greu contradir-vos, però no és cert. Estadísticament vivim en una societat més segura que als anys setanta o vuitanta. Això sí la percepció de perill és més alta i per això patim pels nostres infants.

En el llibre Equilibrats i descalços (Angle Editorial) Angela J. Hansom fa una reflexió interessant sobre les pors irracionals que tenim els adults respecte els nostres infants i les conseqüències que això provoca en el seu desenvolupament emocional. Segons ella, no permetre que els infants s’avorreixin i juguin lluny nostre els provoca una dependència emocional que els marcarà per tota la vida. Creixeran com a infants poc segurs d’ells mateixos, no coneixeran els seus punts forts ni els seus punts febles. Seran adults que no sabran gestionar les seves emocions ni les seves limitacions.

Si fins i tot anem al parc infantil i no som capaços ni de seure al banc uns metres més enllà, ens estem drets al seu costat per si ens necessiten per pujar un graó. Ens marca profundament la por a que els nostres fills caiguin i es facin mal. Quantes vegades arribem a dir «Vigila que no caiguis!» a un nen? Si no el deixem que s’entrebanqui i així pugui experimentar amb el seu equilibri no desenvoluparà mai la seva habilitat motriu.

Per altra banda, Hansom també fa una reflexió interessant sobre la poca confiança que tenim sobre la naturalesa humana i que per això tendim a sobreprotegir. Aquest excés de protecció fa que veiem menys nens jugant a fora, preferim apuntar-los a activitats organitzades perquè delegant la seva vigilància augmentem la nostra percepció de control.

Una percepció només, perquè també en passen de coses sota la vigilància dels altres, com el cas de les colònies de Valladolid on s’acusa a un monitor de 20 abusos sexuals cap a nens d’entre 8 i 12 anys. Vint? En un mateix espai en tants pocs dies? I no se’n va adonar ningú. Els infants no es van protegir entre ells perquè no en saben. Els psicòlegs que els han atès diuen que han de millorar la seva independència i ser més segurs emocionalment, una cosa que els hem negat nosaltres com a pares impedint-los jugar lliurement. Estem construïnt una societat emocionalment més insegura. Haurem de reprimir el nostre instint de sobreprotecció i deixar que els nostres infants siguin més lliures perquè puguin ser adults feliços. I que s’avorreixin una mica que no passarà res i els ajudarà a aprendre a tenir una mica paciència que en la societat en què vivim ens en cal molta.

Bones vacances!

Marina Puigdellívol

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com