I ara què?

Redacció 28 de setembre de 2019

625 Views

Ha passat un nou 11 de setembre i, tot i que la manifestació va aplegar menys participants que en anteriors ocasions, 600.000 persones van tornar a omplir els carrers de Barcelona.
La gent continua fidel i compromesa amb l’objectiu d’aconseguir l’autodeterminació, però la indefinició del que cal fer i la manca d’unitat dels partits polítics fan que a hores d’ara la confusió sigui general.

Per aconseguir un objectiu, sigui quin sigui, cal tenir clar el que es vol aconseguir i com es farà, i que els que persegueixen aquell objectiu treballin junts i coordinats, i això avui no es dona en el procés per la independència.

Els poders de l’estat espanyol, govern, jutges i partits polítics, cada vegada tenen menys recança a mostrar la seva fèrria voluntat d’emprar tots els mecanismes al seu abast, legals o no, per impedir que Catalunya pugui decidir el seu futur i fins i tot per reduir les actuals competències del govern català.

I davant d’això els partits polítics catalans continuen barallant-se entre ells per obtenir més quotes de poder o per mantenir les que tenen actualment, donant així la raó al que va dir fa temps l’Aznar “Catalunya no serà independent perquè els mateixos catalans no es posaran d’acord per aconseguir-ho”.

Seria molt trist constatar que l’Aznar tenia raó i que no hem sigut capaços de treballar junts per aconseguir el que tots els independentistes volem.

Per sort els partits d’àmbit espanyol tampoc es posen d’acord i la inestabilitat política a Espanya és una realitat que ens pot ajudar si juguem bé les nostres cartes.

Fa poc llegia un article que feia referencia a l’estudi de la politòloga nord-americana Erica Chenoweth “Per què la resistència civil funciona” en el que es comentava que si el 3,5% de la població participa activament en campanyes de resistència civil no violenta hi ha més del 50% de possibilitats d’aconseguir els objectius que es persegueixen i es pot canviar el ‘statu quo’ d’un territori i fins i tot enderrocar un règim dictatorial , com va passar a Xile sota el mandat d’Augusto Pinochet, a Sèrbia amb Slobodan Milosevic o a les Filipines amb Ferdinand Marc. Això a Catalunya vol dir que 250.000 persones haurien d’estar disposades a participar de forma continuada en accions de coerció que utilitzin mitjans socials, psicològics, econòmics i polítics sense recórrer a amenaces o violència . Centenars de tàctiques servirien per a aquesta finalitat, com protestes simbòliques, manifestacions, boicots econòmics, vagues, ocupació d’espais públics, desobediència i altres formes de no cooperació.

Els mateixos autors de l’estudi ens diuen que les campanyes sense violència són més fructíferes, entre altres motius, perquè aconsegueixen més adhesions i transversalitat i la seva repressió pot tenir conseqüències negatives per a qui l’executa .

Ens hi apuntem i comencem a fer front als poders de l’estat ?

Joan Baraldés