0 Shares 135 Views

Històries que fan mal (7)

24 febrer, 2021
135 Views
 Per: Miquel P. Cortina.- Foto: www.pikist.com

M’agrada el lloc on visc. Hi ha muntanyes, boscos, camps, camins, un rierol i diverses masies escampades arreu. Jo habito en una d’elles, junt amb la mare i els meus germans.  Cada matí miro per la finestra i veig un cel blau preciós on, de tant en tant, el solquen uns núvols blancs i hi voletegen els ocells. A vegades uns pardals es posen damunt  l’ampit, s’espolsen  les ales i fan uns refilets. A l’estiu són les orenetes les que ens visiten. Construeixen nius de fang sota el teulat. Fins no fa gaire sentia piular els pollets mentre el pare o la mare els portaven menjar amb la punta del bec. Ara ja s’han fet grans i han deixat el niu. Aquests darrers dies veig que s’arrengleren sobre els fils d’electricitat  i això m’ha encuriosit. Li ho he demanat a la meva mare i ella m’ha respost dient que són aus migratòries i que, quan arriba la tardor, s’ajunten per marxar ben lluny, més enllà de la mar, a una terra on no hi fa hivern. Em diu que són guiats pels més veterans i que tornaran a la primavera. I que, quan tornin, potser els pares ja no els acompanyaran perquè seran massa vells o bé s’hauran mort.

Jo no veig gaire el meu pare però la mare em diu que no m’amoïni, que ella ja té cura de mi. El pare està molt atrafegat  i passa de nosaltres; és un cafre, un faldiller i sempre està de gresca. La mare, per contra, és molt resignada, submisa  i només viu per als seus fills.  Ens estima, ens nodreix i ens dona caliu.  És molt dolça i quan estic trist, m’amanyaga i m’omple de carícies. Cada matí sortim al camp i jugo amb ella i amb els meus germans. Que bé que ens ho passem tots plegats! Correm  per la praderia, saltem i ens empaitem. I quan estem cansats, ens estirem damunt l’herba entre les flors, riallers i feliços…

Que bonic i fascinant és el món on he nascut! Té dies clars, diàfans, amb un sol que il·lumina les muntanyes i els prats, i realça els colors de la natura. Però també té dies grisos de boira, freds i somorts, i altres que són plujosos o amb molt de vent. Confesso que la variabilitat del temps ens fa la vida més distreta. Algun cop s’ha desfermat  una tempesta mentre els meus germans i jo érem a fora jugant. Cal dir que els llamps i els trons ens espanten una mica. Fos pel retruny que feien, per l’aigua que queia o per les dues coses a la vegada, que tots corríem a arrecerar-nos. Arribàvem al mas xops i panteixant de la por que havíem passat. Al cap d’una estona  la tarda s’aclaria i un arc preciós es dibuixava al cel. Tenia set colors diferents. La mare em deia que era una escala que duia al país dels somnis.

Cada  dia venen a visitar-nos un nen i una nena. Són germans. S’acosten a nosaltres i ens parlen. La nena m’abraça i em fa petons, i el nen m’acaricia amb la mà. Jo encara soc massa petit per entendre l’amor, però gràcies a ells he descobert que la tendresa no es sols un do maternal. Aquest vespre han tornat i la nena ha començat a plorar. Volia saber què li passava però em mancaven les paraules per a demanar-li-ho. El nen m’ha estat guaitant una bona estona i notava un deix de recança als seus ulls. Per ventura marxaven i no els veuria mai més? S’estaven acomiadant de mi? Va, digueu-m’ho! Ja no vindreu més a fer-me  carícies? Vull que continueu venint! Amb la vostra presència em feu content. Si em deixeu, ja no tindré amics! Però ells han romàs silents; la nena, somicant, s’ha eixugat les llàgrimes passant la mànega de la brusa per les seves galtes rosades i, abans de marxar,  tots dos m’han saludat  amb la mà dient-me adeu.

Ben entrada la nit s’ha aturat un camió davant  casa nostra i han obligat als meus germans i a mi a enfilar-nos-hi. La nostra mare ha reaccionat de mala manera i ha volgut impedir-ho. No volia que la separessin dels seus fills però l’han arrossegada dins el mas i només en sentia els planys. Dalt del camió hi havia altres companys joves com nosaltres; tots ens miràvem espaordits. Per què ens separen de la nostra mare? Què volen fer-nos? On ens volen portar? Després d’un viatge amb molts sotracs i vaivens, el vehicle s’ha aturat en un llòbrec edifici i ens han fet  baixar. Uns homes ens han marcat amb traç gruixut un número  a l’esquena i ens han deixat dins una cleda que fa olor de pixum. Jo crido i crido desesperat. Els meus germans fan igual que jo, estan inquiets i ploren. Ara ho veig clar: formo part  d’un ramat de xais i jo soc un d’ells! Malgrat pressentir que no m’espera res de bo en aquest lloc ple de crits i d’angoixa, per molt que intenti cercar un bri d’esperança  davant  una realitat  que desconec, em fa por que no tingui escapatòria. I no, no la tinc. Trasbalsat per la incertesa, els meus bels esdevenen esfereïdors. Els faig amb totes les meves forces:  crido la mare, crido aquells nens, però ningú no m’escolta. Què serà de mi? Adeu amor, adeu tendresa! Acluco els ulls i veig un arc de colors molt bonic. Oi, mare, que és l’escala que du al país dels somnis?

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com