Històries que fan mal (6)

Per: Miquel P. Cortina.- Foto: Un niño afectado por el virus de la poliomielitis. Deia.-

Aquesta història transcorre als anys 90 del segle passat quan el Donat tenia quaranta-tres anys. De nen havia patit una poliomielitis que el va deixar ranc per a tota la vida. Era el petit de dos germans i els problemes per a ell sorgiren quan el pare va morir d’un infart i la mare va haver de fer-se càrrec dels dos fills encara menors d’edat. El gran, l’Onofre, un noi eixerit i intel·ligent, sempre fou el preferit de sa mare mentre que el Donat, baixet, reservat i tolit, era com una xacra que calia amagar car, entre altres coses, no feia per a una dona que en la seva joventut havia estat cobejada pels fadrins més ben plantats del poble. Eren aquells uns anys difícils en què costava molt sortir-se’n, i com que amb el salari que guanyava la mare en una fàbrica tèxtil no n’hi havia prou, el Donat, amb tan sols dotze anys, començà a treballar en un taller mecànic mentre que l’Onofre, que valia per als estudis, va poder anar als Salesians i a la Universitat gràcies a una beca que va aconseguir per la seva condició de fill de vídua. En els cinc anys següents només va pujar al seu vilatge natal per Setmana Santa, per les vacances d’estiu i per les festes de Nadal. El Donat, sense saber-ho, amb els diners que guanyava va pagar-li la dispesa durant el temps que va estar a Barcelona.

Ell, per les circumstàncies en que havia crescut, no tenia gens d’autoestima i a mesura que es feia gran, s’adonà que li costaria molt trobar una dona per a casar-s’hi i crear una família. Era un bon noi, treballador, endreçat i tan delerós d’estimar i d’ésser estimat que ben segur hauria fet feliç qualsevol muller; però ben aviat va comprovar que, quan sortia de festa amb els amics, les noies l’esquivaven i en el ball sempre li donaven carbasses. Veié amb tristesa com, l’un darrere l’altre, els seus companys trobaven parella, es casaven i, al final, ell romania sol com un mussol.

Mentrestant l’Onofre ja havia tornat de Barcelona i amb la carrera de metge acabada, de seguida trobà feina en un hospital de Manresa. Allà va conèixer una infermera de Súria de qui es va enamorar. Van estar festejant dos anys llargs fins que van decidir esposar-se en un acte que se celebraria a l’església parroquial del poble la primavera de l’any següent. Tot anava bé fins que, just quan restaven cinc setmanes per a les noces, un malaurat accident de cotxe va segar la vida de l’Onofre als vint-i-sis anys. La mare, a partir de llavors, va caure en una terrible depressió i només feia que lamentar-se de la mort del seu fill preferit. El Donat, per molt que provés de consolar-la amb petons i abraçades, només rebia el seu rebuig. No podia entendre com l’Onofre ja no hi fos, i per contra, tingués al costat seu, igual que una paparra, aquell desgraciat del qual s’avergonyia.

Van passar els anys i la depressió de la mare esdevingué una demència senil. Ja no sortia de casa i el Donat s’encarregava d’anar a comprar, de preparar els àpats, rentar la roba, netejar i tenir cura d’aquella desvalguda que no parava de llançar-li retrets i mirades d’odi. “Tant de bo t’haguessis mort tu i no pas el teu germà!” va etzibar-li un vespre mentre ell l’acotxava amorosament en el llit. El pobre home no entenia el perquè de tant odi i tant menyspreu per part de sa mare si era fill de les seves entranyes igual que el malaguanyat Onofre.

Feia gairebé dues dècades de la mort del fill estimat quan la dona va patir una apoplexia i se’n va anar a l’altre barri. Com que era força coneguda al poble, a l’enterrament hi va assistir molta gent. A la sortida de l’església, després del funeral, tothom es fixava en aquell home menut i coix que estava rebent en solitari les condolences amb posat seriós i agraït. “Què serà d’ell?” “Podrà suportar la solitud?” “Ara més que mai li caldria trobar una dona”, eren els comentaris més freqüents.

I sí que la va trobar, la dona: anava vestida de dol i feia dies que la veia rondar pels voltants de casa seva. Era bufona i atractiva, i aviat es van caure bé; allò que va començar amb un simple intercanvi de paraules va acabar en un diàleg intens. A ella tant li feia que el seu interlocutor fos baixet, lleig i amb una greu deficiència física; no tenia prejudicis i demostrava una gran empatia envers ell. Les converses eren llargues i el Donat estava content de confessar-li els seus neguits, no pas per cercar compassió sinó perquè, en desprendre’s de tot allò que l’amargava, se sentia alliberat. Amb aquella dona d’edat imprecisa es trobava còmode i pensà que potser havia descobert en ella el veritable amor. S’hi abraçà amb llàgrimes als ulls car, per primera vegada a la vida, tenia al davant algú que l’escoltava i el comprenia.

Dues setmanes més tard, en adonar-se els veïns que el Donat no sortia de casa seva, van cridar la policia municipal per tal que esbrinés si li havia passat res dolent. Després d’esbotzar la porta van trobar el seu cos inert sobre el llit i van certificar-ne la mort. La seva ànima havia fugit amb aquella dama vestida de negre que li havia obert els braços per acollir-lo per sempre més.