0 Shares 301 Views

Històries que fan mal (3)

27 de gener de 2021
301 Views
Per: Miquel P. Cortina.-

Uns polítics pregonaven fa uns anys que Catalunya, podia “tornar” a ser lliure i esdevenir mestressa del seu destí, i jo m’ho vaig creure. Després he descobert que el meu país mai no ha estat lliure del tot i sempre ha acabat anant de la mà  d’altres nacions amb més poder. D’antuvi fou la Marca Hispànica creada per l’emperador Carlemany quan va retornar les terres als catalans després que fossin envaïdes pels sarraïns; més tard, per tal de no dependre del Sacro-Imperi Romano-Germànic al qual pertanyia, el comtat gran de l’actual Catalunya decidí formar part d’un altre reialme ja que, per motius constitucionals, el comte de Barcelona no podia proclamar-se rei del seu propi territori. Per aquesta raó Ramon Berenguer accedí a esposar Peronella, la princesa hereva d’Aragó. A partir de llavors, totes les guerres, conquestes, negociacions i pactes  ja no es feren  en nom de Catalunya sinó d’Aragó. Per bé que els monarques aragonesos continuaven essent d’arrel catalana, per bé que l’escut de les quatre barres d’Aragó eren les pròpies del Casal de Barcelona, per bé que la subordinació de les terres germanes de Provença i Occitània i l’expansió per la Mediterrània van tenir lloc per iniciativa dels catalans a fi de preservar el comerç i foragitar els corsaris que impedien la lliure circulació dels vaixells, tot es feia en nom d’Aragó, que era tal com el dit reialme era conegut a Europa. Catalunya no comptava per a res a la resta de cancelleries. Barcelona, doncs, a nivell internacional, era una ciutat pertanyent a Aragó igual que Saragossa, Girona o Gandia. Parlar de Corona Catalano-Aragonesa o Confederació catalano-aragonesa cal entendre-ho més com una llicència dels historiadors catalans moderns que no pas com un terme jurídic. Era Aragó i res més. Aquesta dependència encara fou més evident arran del Compromís de Casp quan fou designat rei Fernando de Antequera (Ferran I), un noble d’estirp castellana, i Catalunya perdé tota influència amb l’empresonament i mort  de l’hereu legítim, el comte d’Urgell; la Cort d’Aragó va estar immersa en un procés de descatalanització que culminaria amb el casament de Ferran II amb Isabel de  Castella. És a dir que, de “confederats amb Aragó” vam passar a “confederats amb Castella”. Aquí neix la controvèrsia sobre el naixement d’Espanya com a nació única: molts intel·lectuals i polítics castellans defensen que la seva creació es va produir amb la unió dinàstica dels Reis Catòlics però això no és veritat: Isabel seguia regnant a Castella i Ferran a Aragó tot i les constants ingerències castellanes. La prova és que, quan va morir Isabel, Ferran fou foragitat de la Cort de Toledo i en el seu lloc nomenaren rei Felipe el Hermoso, marit de Juana la Loca, filla dels Reis Catòlics. Ferran volgué llavors separar el seu reialme de Castella i es va casar amb la comtessa Germana de Foix amb la idea de tenir un hereu per Aragó. Dissortadament, l’infant nascut del matrimoni va morir prematurament i el fill de Juana la Loca, Carles I, esdevingué l’únic hereu de les dues Corones. Tots dos reialmes, malgrat mantenir llurs privilegis històrics, romangueren a partir de llavors sota el mandat d’un mateix rei. Sobre el paper seguia vigent la Confederació, però Castella, a esquena d’Aragó, conquerí les Índies Occidentals i s’expandí pel món. Cap territori de la Corona aragonesa va tenir res a veure, durant tres segles, amb la colonització del continent americà. Tot es feia en nom de Castella i Lleó i així consta en els estendards, blasons i documents de l’època, on només figura l’escut de la torre i el lleó rampant. Amb la descoberta del Nou Món, Catalunya va patir una decadència progressiva fins que, a finals del segle XVIII, Carles III, el Borbó que havia estat rei de Nàpols, antiga possessió aragonesa, li va atorgar el dret de comerciar amb Amèrica. Mesura tardana i força inútil per als interessos catalans puix que la majoria de territoris de l’Imperi espanyol es van emancipar al cap de poc.

Cal recordar que els defensors de Barcelona durant les acaballes de la guerra de Successió (any 1714) eren partidaris de l’Arxiduc Carles d’Àustria com a continuador de la dinastia dels Habsburg iniciada per Carles I. No lluitaven per la independència de Catalunya sinó per la preservació dels furs i les lleis pròpies vigents des de feia 8 segles. La victòria del Borbó Felip V i la traïció dels anglesos van fer que Catalunya fos assimilada a Castella, junt amb la resta de territoris de l’antiga Corona d’Aragó, dins una única nació de matriu castellana anomenada Espanya.

Quan Pau Claris, el 1641 va posar Catalunya sota la tutela del rei Lluís XIII, o quan Napoleó va annexionar el nostre país a França del 1810 al 1812, o quan Macià, l’any 1931, va proclamar la República Catalana “dins” una Confederació Ibèrica, parlem d’uns intents fallits de deslliurar-nos del jou castellà, no pas d’independència. Una cosa semblant va passar a l’octubre del 2017: volíem recuperar la nostra sobirania, trencar els lligams amb Madrid i que la nostra nació esdevingués un membre més de la UE. És a dir, lliures però subordinats com sempre a un ens superior. El Principat d’Andorra, un país  “independent” tutelat pel President francès i el Bisbat de la Seu d’Urgell, ve a ésser el paradigma d’allò que hauria volgut esdevenir Catalunya al llarg de la Història sinó hagués estat una peça tan cobejada pels seus poderosos veïns que, no ho oblidem, van acabar repartint-se-la en el Tractat dels Pirineus.

 

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Menú per a dos.
17 views
17 views

Menú per a dos.

Redacció - 23 de setembre de 2021
Mau, Atún, Buha, Noibenfet – Frase de la setmana
1612 views
1612 views

Mau, Atún, Buha, Noibenfet – Frase de la setmana

Redacció - 23 de setembre de 2021
F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs.
37 views
37 views

F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs.

Redacció - 22 de setembre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com