No sé en qué fallé, si te di todo.
No sé quien era a medias.
No sé.
En qué momento dejaste de amarme?
Si te lo di todo.
Déjé de ser para ser tuya.
Y entonces fue demasiado.
Te desbordaste.
No supiste contenerte.
No pudiste cerrar la caja.
Y yo me quedé en la cuerda floja.
A punto de caer al precipicio.
Hasta que entendí: si riegas demasiado también se ahoga.
Te ahogaste de todo lo que te ofrecía.
No supiste respirar.
Y ahora lo sé: soy demasiada lluvia para tu desierto.
Vivian Macías
No son fàcils les relacions amoroses, com no ho són les relacions humanes. Trobar l’equilibri adequat entre dues persones pot ser, de vegades, una tasca complicada, malgrat que els sentiments siguin sincers.
Aquest és el tema del poema d’avui. La nostra protagonista ho dona tot a la persona estimada “dejo de ser para ser tuya”, perd fins i tot la seva personalitat per entregar-se en cos i ànima a la seva parella; però afortunadament, quan la situació havia arribat a un punt dramàtic “a punto de caer al precipicio”, i s’insinua una situació de violència, ella reconeix l’error “si riego demasiado, también se ahoga”. Recordant allò de que una retirada a temps és una victòria, trenca la relació i cadascú agafarà camins nous.
Poema de frase curta: substantius i verbs, amb absència d’adjectius. És de destacar la pinzellada poètica del final: “soy demasiada lluvia para tu desierto”.
Vivian Macías és una jove escriptora americana que actualment viu a Alemanya.
