L’altre dia, mirant un programa televisiu, em va cridar l’atenció quan l’entrevistador va preguntar a un conegut metge, quin era el seu parer sobre la mort més digne que desitjaria per a qualsevol dels seus familiars, amics, o pacients.
—A casa, sense dolor i sempre acompanyat, va respondre el doctor.
Segons les enquestes, al voltant del 85 % de la població ha declarat que voldria envellir a casa, envoltada dels seus éssers estimats. Però convertir aquesta preferència que s’ha instal·lat a la nostra societat com si fos un fet natural, en una realitat garantida és, al meu parer, una quimera.
No es tracta de triar entre casa o residència. Es tracta de saber si l’Estat ofereix alternatives reals o simplement trasllada aquesta responsabilitat als fills, parelles o cuidadores, sovint poc professionalitzades.
No es pot delegar tota aquesta càrrega solament a les famílies. Cal garantir més serveis, centres de dia, habitatges amb ajudes especials i un finançament adequat.
Quan les llistes d’espera es fan insuportablement llargues, quan no hi ha prou places públiques, quan l’atenció domiciliaria és escassa o insuficient i s’ofereixen poques alternatives reals amb prestacions minses que en prou feines compensen les necessitats bàsiques, no anem bé. Envellir a casa pot ser una opció digna —potser la millor— però sempre hauria d’anar acompanyada de suport professional suficient, serveis públics sòlids i una corresponsabilitat com cal.
Sense això, tot són paraules buides i una coartada que, al capdavall, erosiona els drets socials de les persones.
La dependència no es pot gestionar com una partida qualsevol. Cal aportar-hi més dignitat i diligència per part de tots. Presumim molt de l’estat del benestar i ens inflem el pit en parlar-ne. Però sabeu què? És una qüestió de dignitat col·lectiva, i potser s’hauria de demostrar allà on més importa: protegint i ajudant qui més ho necessita i no pot esperar.
La fregidora d’aire
He escoltat d’algunes persones que fa temps que van comprar una fregidora d’aire i la tenen arraconada.
Els humans som així: tenim una cosa davant dels morros i un bon dia, algun espavilat ens diu que han sortit unes fregidores que funcionen sense oli i que van molt bé per fer tota mena de fregits i altres coccions. Al cap i a la fi, aquest estri és la versió moderna de la “greixonera”, que fa una pila d’anys que ja existeix.
Aquesta novetat tan actual, ja la feia servir la iaia Dolores, hostalera del Pont de Cabrianes, fa més
d’una centúria, per fer el rostits tradicionals de les festes més granades de l’any: el capó, l’ànec, les perdius, o qualsevol rostit de certa importància.
Aquella cassola ovalada de llauna reforçada, amb tapa hermètica, servia per coure les viandes dins el seu propi vapor.
Si ho rumiem una mica, una greixonera no és res més que un forn dins un altre forn: més o menys com la fregidora d’aire. És un espai metàl·lic de volum reduït que transmet la calor del forn a la peça que hi ha dins i, per tant, en redueix el temps de cocció. A l’estar tancada, també afavoreix la consistència dels sabors del que s’està cuinant.
El que no entenc és perquè aquella cassola tan especial que tenien en algunes cases, sobretot grans masies, només se solia fer servir per Nadal, per la Festa Major o en alguna altra festa molt sonada. La greixonera al bell mig de la taula era més festiva, més espectacular…
Tampoc no era per estalviar oli o greix, ja que les mestresses solien ruixar la peça a llossades mentre la giraven amb molt de compte per evitar que es danyés. Com si els progenitors haguessin decretat que aquella greixonera tan especial només se’n permetés l’ús en dies molt assenyalats. Eren rutines i costums dels nostres avantpassats
El Patxaran
Alguns dies vaig al “Papi” a esmorzar— un bar del poble. Després de fer el cafè, algun dia, ho remato amb un xarrup de Patxaran.
Aquest conegut licor navarrès que deu tenir una graduació superior a la vintena de graus, és un licor que cada dia té més adeptes. No sé si sabeu que es prepara macerant aranyons en anís deixant-lo reposar un mínim de tres mesos en un lloc fosc i fresc. És un preparat al qual cadascun li dona el seu toc personal afegint-hi uns grans de cafè, canyella o alguna herba aromàtica.
Conegut des de fa molts anys i estès per tot el Pirineu, Navarra continua sent el bressol d’aquesta beguda, encara que a Catalunya la seva incorporació en el món de la cocteleria sigui cada cop més freqüent. Jo el faig servir sovint: un bon raig de Patxaran en un fricandó, unes galtes, o a un estofat de vedella no li va gens malament. Li confereix un sabor potent i aromàtic.
