Escriu… | Joc de cartes

Aquest programa gastronòmic que emet la T.V. catalana no m’agrada. Sovint el trobo absurd i de mal gust en veure el tarannà potiner i descurós d’alguns professionals de la restauració que hi participen. Si el que volen és crear un espectacle mediàtic per promocionar alguns establiments del ram del bon menjar del país i al mateix temps millorar l’audiència potser ho podrien presentar d’una altra manera; no ens cal haver d’aguantar la mala maror, baralles, crítiques i floretes malintencionades que els participants es regalen entre ells. Sé de moltes persones a qui els encanta el programa i no gosaré fer-ne una crítica que pugui subestimar la seva opinió però, com dic, a mi no m’agrada. L’art del menjar per a mi és un tema més seriós que la comedieta que ens presenten els de la tele.

De fet no era pas la meva intenció avui parlar d’aquest joc de cartes. Volia fer-ho del joc de cartes més català que hi ha: el de la botifarra,—l’equivalent a la manilla evolucionada i substituïda que jugaven els nostre pares i avis en els bars del poble. “De manilla no sortiràs si no tens el rei i l’as” era la consigna principal que havia de saber un bon jugador de manilla. La botifarra segueix més o menys la mateixa tècnica i és un joc del qual se n’organitzen moltíssims concursos i trobades arreu de Catalunya. Jugar, dinar, i repartiment de premis. Hi ha parelles que en saben molt i és un verdader repte poder guanyar-les.

En alguns indrets del país fer la botifarra amb amics o familiars desprès de sopar és un ritual i la partideta pot durar fins a les tantes. És un joc que fa treballar la memòria i cal estar molt al cas a les teves cartes i de les que juguen els contrincants i el teu company. Hi ha moltes parelles avesades a jugar junts que solen tenir codis especials per mostrar-se amb claredat les cartes que tenen a les mans. També i sol haver jugadors com en tots els jocs, que tenen un mal perdre i just acabada la partida el vocabulari típic i barroer entra en acció causant algunes discussions pujades de to. Durant molts anys vaig anar a caçar a la Segarra i parava a dinar a la fonda cal Feliuet de Belltall, on es muntaven unes partides espectaculars, amb uns crits escardalencs que segons qui jugava feien basarda. Encara hi vaig algunes vegades a esmorzar i a parlar amb el Ricard, un dels millors jugadors que, als seus noranta set anys, s’ha quedat sol. El que més enyora són les seves partides de botifarra. Maleït sigui, es plany. Assegut sol a la taula raconera on passava les tardes amb els companys ara només l’aclapara la tristesa i la melangia.

A sant Fruitós fer la manilla també era una activitat molt arrelada entre els homes. Ara, ja gran no puc evitar reviure imatges de la infantesa recordant les partides que es muntaven en els pocs bars que hi havia al poble. El pare desprès de sopar sobretot els dissabtes, s’arreglava i fotia el camp per trobar-se amb els amics. La pobra mare, a correcuita començava a fer dissabte fins les dotze de la nit, o més, fregant com una boja tota la casa; preparava la roba neta de tots per poder-nos mudar l’endemà i en silenci i sense fer escarafalls feia totes les altres feines de la casa—tantes! que no parava. Feina i més feina…. Carregada de cafè, amb els ulls lluents del plor que l’aclaparava pel cansament que duia a sobre, la pobra mare em feia molta pena. Era una dona com la majoria de les del poble: sacrificades, abnegades i treballadores. El pare, amb la seva colla d’amics entaulats al Casino, fent el ressopó que els preparava entre manilla i manilla la dona del cafeter parlaven de les seves coses, negocis, maldecaps i altres temes potser no mancats d’importància, però tranquils i feliços, absents de les preocupacions que tenallaven les seves dones a la casa. En la vida, algunes antigues vivències d’anys passats solen puntuar moltíssim en nostre caràcter futur. Jo hi penso en aquells temps.

——

Una manera de fer la botifarra amb rovellons. El rovelló és un bolet que sol cansar aviat de menjar-ne sobretot quan se n’apleguen amb certa abundància i s’han de guardar alguns dies al frigorífic. És per això que cal tenir alguna opció per cuinar-los de diferents formes. Us dono una alternativa per si ho voleu provar. Segurament us anirà bé. Compreu bona botifarra crua i la talleu a trossos de quatre dits d’amplada. Netegeu els bolets amb aigua freda i els partiu per la meitat; si són petits, sencers. Poseu oli en una paella i, un pic calent, hi poseu les botifarres per fregir-les suaument. Les retireu. Esgraneu una cabeça o dues d’alls, els aixafeu amb la ma sense pelar i els poseu a fregir amb l’oli. Al cap d’un parell de minuts hi afegiu els rovellons ben escorreguts amb sal, pebre i un bitxo a rodelles fines. Tapeu la cassola i deixeu coure fins que gairebé s’evapori el suc que deixen anar els bolets. Hi poseu les botifarres i les hi deixeu un parell de minuts més. No hi va gens malament una copeta de rom. Apa, bon profit!!