Escoltar en silenci

Hores d’ara els experts encara recomanen prudència extrema i avisen dels perills de córrer massa (avisen de possibles rebrots), però la societat té pressa per tornar a la normalitat (que vés per on, fins on ens ha dut) i, sobretot, té por dels estralls econòmics que provoca cada nova directriu de restriccions a la mobilitat. Hi ha qui fot contra les cordes als qui defensem el “a poc a poc i bona lletra” tot esgrimint unes excessives ganes d´arribar vés a saber on… potser a les terrasses dels bars abans que ningú… no fós cas que degut a la rebaixa de l’aforament no pugui trobar una cadira situada estratègicament per poder tenir una visió de cos sencer del personal que passeja… i si enmig de tota aquesta munió de personal veuen algú conegut que no veien, no abans del confinament sinó abans de l’estiu de l’any passat, que faran?… s’aixecaran i s’hi aproparan per fer-se una encaixada de mans, per fer-se una abraçada?… jo que sóc de petonejar i d’abraçar fins a fer perdre l’alè (sempre que es deixin!!!!), què he de fer?…me n’he d’estar?… he de buscar el seu colze?… no puc deixar de perdre una oportunitat de rebre i donar el seu i el meu escalf, de compartir energies, vibracions… però me n’hauré d’estar, momentàniament (no es pot córrer…).

Quin aprenentatge en traiem d’aquest confinament?… de tot, fins i tot d’aquella situació més desgraciada, en podem treure un profit… ens hem retrobat amb nosaltres mateixos?… ens hem retrobat amb la parella, amb la família (malgrat la distància), amb els amics, amb els veíns? La nostra relació amb tots ha canviat; fins i tot, ni jo mateix no em reconec…ens hem retrobat en una situació d’estrés, de por, d’angoixa, de no saber fins quan durarà, de quants morts hi hauran, si ens tocarà d’aprop i a mi si que m’ha tocat de molt a prop però en la distancia (una cunyada infermera que la va haver de patir -encara que lleugera- confinada en una habitació de casa seva amb dues filles i un marit a l’altra banda de la paret)… hores d’ara ja torna a fer torns de dotze hores seguides.

Els horaris també ens els han marcat; ara puc sortir jo i d’aquí unes hores ja pots sortir tu; ens han marcat a tots amb aplicacions per saber si tenim o no signes de la malaltia però que els serviran (quan la pandemia ja només sigui un record) per saber què diem, amb qui som, on som… ens escoltaran en silenci.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin