“Entre todos la mataron y ella sola se murió”

Un castellanoparlant pot viure tot el dia en castellà a Catalunya mentre que un catalanoparlant no ho pot fer en català. Sabem que un 90% de la gent que viu al nostre país entén la llengua de Verdaguer, però una majoria no la parla perquè no hi veu la necessitat. I això encara és més greu quan des de finals dels anys 80 del segle passat tots els infants escolaritzats a Catalunya han tingut immersió lingüística en català.

En dades d’avui mateix, tan sols un 30% té el català com a llengua materna i el parla habitualment a casa, amb els amics o al carrer.

Però 8 de cada 10 catalanoparlants inclosos en aquest 30% canvien de llengua quan tenen al davant algú que se’ls adreça en castellà. És trist però és així.
Els castellanoparlants saben que llur idioma està protegit per l’Estat espanyol i tenen el dret i el deure de parlar-lo segons la Constitució del 1978. Per contra, tot essent també llengua oficial a Catalunya (i al País Valencià i a les Illes), els habitants d’aquestes tres autonomies tenen el dret de parlar el català però no el deure.

En l’Estatut de l’any 2006 hom va voler equiparar el català al castellà a Catalunya, però en la famosa sentència de juliol de l’any 2010, el Tribunal Constitucional ho va tombar.

A resultes d’això ens trobem a dia d’avui que:
-Tinguem un 97% de canals de TV i un 100% de les plataformes digitals en castellà i/o altres idiomes.

-A les xarxes socials de Catalunya predomini absolutament el castellà.
-El 90% dels articles que comprem vagin etiquetats en castellà i en altres idiomes estrangers menys en català.

-El 100% de receptes de productes farmacèutics estiguin redactades en castellà i en múltiples llengües, però mai en català

-Un 90% de les classes que es fan als centres esportius siguin en castellà.

-Tots els immigrants estrangers estiguin obligats a aprendre i a utilitzar el castellà a Catalunya i, per tant, els assistents i cuidadores de persones grans, una majoria de dones de la neteja i les infermeres de les residències geriàtriques no parlin català ni entenguin aquest idioma i que, com a conseqüència, els avis catalanoparlants de tota la vida no puguin emprar la pròpia llengua per a comunicar-s’hi.

-Un 80% d’infants i adolescents catalanoparlants canviïn de llengua amb els amics, només perquè un d’ells sigui castellanoparlant tot i que hagi après català a l’escola.

-Un 100% d’ofertes per telèfon siguin en castellà i que l’interlocutor/a s’ofengui si insisteixes a parlar-li en català.

-El govern espanyol i els seus representants s’hagin negat sempre a reconèixer el català com a idioma oficial en el Parlament Europeu i que, per tant, una llengua parlada per més de 10 milions de persones en els diversos territoris sigui absent dels debats que hi tenen lloc, mentre altres llengües minoritàries i amb menys parlants que la nostra hi tinguin tot el dret.

-Una majoria d’espanyols de tots els colors polítics considerin el català com una anomalia, una nosa que cal extirpar car, segons ells, porta problemes de convivència.

-Molta gent de la resta de l’Estat es burli del nostre accent i que els actors de teatre catalans que van a Madrid hagin d’aprendre dicció castellana per tal de no ser titllats de “pueblerinos”. Curiosament, això no passa amb altres accents com el gallec o l’andalús, que fins i tot troben graciosos.

-Hi hagi individus que s’autoanomenen catalans i exigeixin no un 25% de castellà a les escoles sinó un 50% o un 100%, adduint hipòcritament que “la lengua española está amenazada en Cataluña”. Com que l’Estat va contra el català en tots els àmbits, és normal que els jutges els facin cas i sentenciïn que les escoles hagin d’incorporar el 25% de castellà trencant un consens lingüístic de 40 anys. Cal dir que això és un primer pas, car l’objectiu final d’aquestes organitzacions pseudocatalanes és bandejar el català de l’ensenyament. No és estrany que la nostra llengua s’empobreixi més cada dia i incorpori castellanismes i anglicismes a tot drap, sobretot entre les noves generacions.

A causa d’aquesta persecució del català per terra, mar i aire, no podem fiar-nos dels nostres polítics puix que poc hi poden fer. Estan lligats de peus i mans i allò que aproven al Parlament català (en principi sobirà) és tombat l’endemà pel TSJC, el Tribunal Suprem o en última instància pel TC.

Tinguem-ho clar: Els únics que podem salvar la nostra llengua som el POBLE. Com? Doncs parlant-la a casa nostra, al carrer, en les reunions socials i davant qualsevol persona de fora que s’adreci a nosaltres. Pensem que un estranger no sud-americà ignora d’entrada tant el català com el castellà i és absurd que ens hi adrecem en castellà pensant que ens entendrà millor. Al contrari, a qualsevol turista o immigrant de parla francesa, anglesa o italiana li serà més fàcil comprendre abans el català per una raó: perquè sintàcticament, morfològicament i també de pronúncia, la nostra llengua hi té més mots afins que no pas el castellà.

Que nosaltres ocultem la nostra pròpia llengua quan no hi ha cap altre poble al món que ho faci, és un suïcidi. Catalans, valencians i illencs tenim tot el dret a parlar-la dins els nostres territoris i que els nouvinguts la respectin, l’entenguin i no els faci por utilitzar-la igual que han fet tants immigrants arribats d’altres regions d’Espanya al llarg del segle XX. Hem d’estar orgullosos de preservar una llengua i una cultura mil·lenàries i aquest orgull l’hem de transmetre als nostres fills i nets. Si persistim a mantenir la llengua reclosa dins un armari i no reaccionem, al català li resten pocs anys de vida. L’ànima de Catalunya haurà mort d’inanició. És a les nostres mans evitar-ho. Som-hi!