0 Shares 58 Views

Els sentiments es refreden per la distància i el pas del temps

31 Octubre, 2019
58 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 41 – 1

Aquesta és una història fictícia ambientada en el poble de la meva infantesa. El Manolín i la Maria Teresa es coneixien de petits. Havien fet la Primera Comunió plegats a l’esglèsia de Sant Fruitós en temps del rector mossèn Suñer, i com que el Manolín era molt amic del Jaume, germà de la Maria Teresa, sovint anava a casa d’ells i s’ho passava la mar de bé gaudint de joguines que ell ni tan sols podia somniar a tenir.
Tots tres havien estat a la “cuna” del convent de les monges del Sagrat Cor però, a partir dels 8 anys, com era preceptiu, els nois havien deixat el convent per anar a l’escola nacional menada pel senyor Maties Bovet, als baixos de cal Ton Xic. La Maria Teresa, pel seu cantó, va seguir anant a les monges on va cursar ensenyament primari, a banda d’aprendre a cosir i a brodar com si el destí de les noies d’aquella època fos només refer estreps, cosir vores o sargir mitjons. Afortunadament, el pare, bon negociant que s’havia fet ric en els anys de l’estraperlo, tenia posades grans aspiracions en el futur dels seus fills tal i com explicaré més endavant.
A diferència de la família de la Maria Teresa, el Manolín vivia al poble amb els pares d’orígen murcià en un modest habitatge de lloguer. Era el segón de 4 germans que, quan van arribar a St. Fruitós, no tenien edat de treballar i per aquest motiu creixien amb moltes carències. El pare feia de jornaler quan podia i la mare havia trobat feina a la fàbrica tèxtil del Pont, prop de Navarcles, on hi anava i tornava a peu, junt amb altres dones, camp a través per fer drecera i escurçar el camí. Durant la seva absència, s’encarregava dels nens la filla gran. Havien vingut de Fígols on ell havia treballat de miner. Un malaurat accident que el va deixar coix d’una cama, el va decidir a canviar d’aires i traslladar-se al Bages on li asseguraven que hi havia feina i podria optar a un futur millor per a ell i la seva família.
Malgrat la diferència de classe, un d’extracció humil i l’altra de casa bona, el Manolín i la Maria Teresa, amb l’excusa de l’amistat amb el germà, seguien veient-se gairebé cada dia, i allò que en la infància tan sols era innocència i candor, a mesura que anaren creixent, despertà en ells un sentiment novell que els atreia i els feia descobrir el goig d’estar junts.
Quan la Maria Teresa complí 15 anys, el Manolín i el Jaume en tenien 16 i els lligams d’amistat entre ells continuaven tan ferms com sempre. El Manolín feia dos anys que havia deixat l’escola i s’havia posat a treballar en una fàbrica de cintes de la capital del Bages. Els pares de la Maria Teresa, que fins llavors no havien parat atenció a la relació amorosa de la nena amb el fill del miner, un divendres cap al tard, tornant de Manresa amb el flamant Cadillac de color negre, van enxampar-los agafats de la mà mentre passejaven per la vorera de la carretera de Vic, davant la font, i això els va alarmar. Fou el moment en que el pare decidí posar en pràctica el pla que tenia dissenyat per als seus fills de feia temps. Un vespre, un cop tornats tots dos dels respectius col.legis (la Maria estudiava comerç amb les monges del Sagrat Cor i el Jaume cursava el Batxillerat Superior a l’IEM Lluís de Peguera de Manresa amb bona nota), els va reunir al saló i els va dir:
“Fills meus, heu arribat a una edat prou significativa de les vostres vides per poder escollir què voleu ser de grans. Fins ara heu anat a l’escola obligatòria i, com sabeu, molts nois i noies, en complir els 14 anys i fins i tot abans, deixen els estudis per posar-se a treballar…” La Maria Teresa, atenta al que explicava el pare a qui tenia molt de respecte, pensà de seguida amb el Manolín. Llavors el progenitor, adreçant-se al Jaume, afegí: “Ja tens 16 anys i aquest mes de juny t’examinaràs de 6è. curs i de Revàlida. No dubto que aconseguiràs un “sobresaliente” que és el que espero de tu. Què penses fer després?” Davant aquesta pregunta inesperada, el noi es trobà de sobte entre l’espasa i la paret, s’empassà saliva i balbucejà una resposta inaudible. “Jo t’ho diré” va continuar ell amb fermesa; “si vols ser un home de profit i venerat per tothom has de fer una carrera a l’estranger i parlar l’anglès a la perfecció. El món és dels qui van guanyar la guerra i els que manen avui són els britànics i els americans. I quin idioma parlen ells? Va preguntar-li al fill. “Anglès”, va respondre el Jaume sense dubtar. “Doncs ja ho saps, per entendre-t’hi l’has de parlar com ells”. El pare va encendre la pipa i després de fer una inhalació, va anunciar-li el següent, quasi com si dictés una sentència judicial: “Et comunico que estàs pre-inscrit a la Universitat d’Oxford, a Anglaterra, per començar la carrera que vulguis a partir de l’any que vé”. A finals de juny aniràs a Londres i viuràs amb una família anglesa per practicar l’idioma des del primer dia i preparar-te per a l’examen d’ingrés a la universitat. No et preocupis de la manutenció i les dietes; d’això m’encarrego jo”. Dintre de 5 anys vull que tornis amb un títol universitari i amb l’anglès ben après”. El Jaume no sabia si riure o plorar però, llest com era, després de la sorpresa inicial, va creure que era una gran oportunitat per ell i abraçà son pare dient-li: “Gràcies per pensar en el meu futur. No et defraudaré, papa”.
Estaria d’acord la Maria Teresa amb els designis del seu pare pel que fa a ella?
En el següent i últim capítol d’aquesta història sortirem de dubtes.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Entrevista a Joan Pinyol
4 views
4 views

Entrevista a Joan Pinyol

Redacció - 13 Desembre, 2019
La vida és bonica mentre et sents estimat
6 views
6 views

La vida és bonica mentre et sents estimat

Redacció - 12 Desembre, 2019
Setmana de la música
6 views
6 views

Setmana de la música

Redacció - 12 Desembre, 2019