Els que branden el poder no branden destrals

Foto: Gettyimages

He vist les imatges de l’alcalde de Caldes de Malavella brandant una destral a la porta de la seva finca intentant fer fora uns ocupes. L’home està tan nerviós que no s’atreveix ni a acostar-se a l’ocupa, un noi jove amb calçotets que porta un garrot d’un metre i mig. L’escena tindria certa gràcia si no fos perquè és real. L’alcalde, i propietari, amb la destraleta de jardí de mànec d’un pam (no us imaginéssiu pas que portava una destral de botxí) intenta fer veure que és un «matón» d’aquests que es paguen per fer fora els ocupes. No se’n surt gaire bé. Li tremola la veu i recula mentre intenta fer-los creure que és un home perillós. Els ocupes, que en realitat el que són és uns barruts, no tenen intenció de quedar-se i li diuen que ja marxaran, però que és setmana santa i que no troben res més. Es veu que estan de vacances. Quina barra!
A mi l’alcalde m’ha creat una barreja de llàstima i simpatia. Llàstima perquè li han deixat la casa trinxada i a més pot tenir problemes per fer el què ha fet per defensar-la, i simpatia perquè és una situació en la que jo no hauria tingut els pebrots que ha tingut ell. Els detractors de l’alcalde s’aprofiten com hienes de la situació. Només faltaria. La política és com el porc, que s’aprofita tot. Li diuen que no havia de agafar la destral per parlar amb el noi jove del garrot (segurament tenen raó, però jo ho trobo escandalitzadorament admirable, caram! que se li han fotut a casa!) i a més també li diuen que té moltes propietats, que no ve d’una. Jo no sé quantes propietats té aquest senyor, ni si són moltes o poques, i m’és igual, vivim en una societat basada en la propietat privada. Tu treballes, guanyes uns diners a canvi del teu talent i esforç, i a partir d’aquí en fas el que vols. Et compres un cotxe, una casa, un avió, una tele o el què et vingui més de gust. El dia que tu no hi siguis, ho deixaràs als teus fills i l’administració se’n quedarà un trosset perquè sí, perquè els hi sembla bé, i els teus fills podran gaudir de la recompensa del teu esforç. No sembla tan complicat. Que hi hagi gent que té molt perquè els seus progenitors els hi han deixat molt i que hi ha gent que no té res perquè no els hi han deixat res és una realitat com un temple, fa que el món sigui desigual però no pas injust. Els que hem vingut al món amb la motxilla buida, ens fa molta enveja no ser dels altres, però això no dona cap dret a prendre’ls-hi res. Perquè si ens carreguem el dret a la propietat privada pensem que tampoc seria un món just. A l’època soviètica per exemple, la gent es veia obligada a viure on li deien i no on volia, i a més a compartint pis amb diverses famílies. Els únics que vivien bé eren els que tenien el poder. No crec que sigui el model de societat que la majoria ens vulguem donar.
Una societat sense el dret a la propietat, seria una societat caòtica on ja no existiria el delicte de robatori i pillatge, podríem entrar i sortir de la casa que ens sembli i agafar el cotxe que ens sembli i agafar TOT el que ens sembli. No m’interessa.
Tot i així, no hem d’oblidar que tenim un problema amb l’habitatge, que un sostre digne també és un dret. Però no podem trepitjar un dret per protegir-ne un altre. I aquí és on els nostres governants ens la colen, es tornen laxes amb el tema de les ocupacions perquè així ells no han de resoldre el problema, és el ciutadà el que pateix el problema havent-se d’encarar amb un altre ciutadà. I jo em pregunto, si un alcalde, que té cert poder, no se’n surt si no és amb amenaces, que carai faré si em passa a mi? Mentre l’administració viu d’esquena a la població i se’n renta les mans, les aliances entre ciutadans per fer fora als ocupes s’estenen a la mateixa velocitat que s’estenen les màfies per ocupar habitatges. Quina situació de desemparament que vivim!
Però a ells, als que manen de veritat i als que tenen més, ningú els hi ocupa cap finca, i si algú ho intentés i sortís amb un garrot, al pobre noi se li llençaria a sobre un exèrcit d’uniformats. Hi ha moltes vares de mesurar i hi ha injustícia, i tant!, però no pas entre ciutadans, sinó amb els que branden el poder. A aquests no els calen les destrals. D’això n’estic completament segura.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin