Els petits canvis són poderosos

El meu pare em va posar el nom de Marina en honor a la seva germana, una tieta que no vaig conèixer mai. Va morir jove de tuberculosi, als 16 anys. Era en l’època de la postguerra, un moment de la nostra història amb massa misèria, massa malalts i pocs medicaments.

El meu pare en parlava sempre com si fós un àngel. No sé si perquè ho era de veritat o perquè m’ho volia fer creure. Potser en part perquè es sentia culpable d’haver-li encomanat ell la tuberculosi. El pare es va posar malalt el 1939, també tenia 16 anys. Per a ell la malaltia va ser una benedicció ja que li va estalviar anar a la guerra. El dia que el van cridar a files per formar part de la lleva del biberó estava massa malalt per anar-hi i el van deixar estar. Va aconseguir sobreviure a la tuberculosi sense medicaments, només amb l’ajuda d’una manxa que li omplia la pleura d’aire i li oprimia el pulmó. Se li va assecar el pulmó, el va perdre, però va salvar la vida.

En canvi a ella, a la Marina, no li va funcionar això de la manxa i el bacteri se la va anar menjant per dintre i al final va morir. El meu tiet Alfons, el petit de la casa, també es va encomanar. Va ser l’últim, i al ser més tard ja va tenir la sort de poder accedir als antibiòtics. Es va curar en un tres i no res. Un final feliç lligat al fet de tenir antibiòtics.
Aquest any la Marató de tv3 ha girat sobre el tema de les malalties infeccioses. Un tema clau per al futur de la nostra salut. Ens hem près antibiòtics per qualsevol cosa i, encara pitjor, als animals els n’hem donat de manera preventiva perquè no emmalalteixin. Això ha fet que el medi estigui n’estigui plè, perquè tots aquests antibiòtics que ens prenem també van a les clavagueres i a l’aigua i a la terra i a… tot arreu! No hi tenim cap filtre a la tassa del wàter! Algunes bactèries s’han acostumat a aquests i ara ja no els fan ni una rascadeta. El pitjor de tot és que el nombre de bacteris resistents als antibiòtics cada cop és més alt.

La higiene, juntament amb els antibiòtics, és a dir, la capacitat de poder lluitar contra les infeccions, ha estat clau pel desenvolupament de la medicina moderna. Anem al dentista i ens recepta un antibiòtic, anem a l’oculista i també. Són claus pel nostre dia a dia i no ens n’adonem. Com ens curarem si perdem la capacitat de lluita contra certes bactèries? Podrem entrar en un quiròfan o anar a un tractament en un hospital amb tota tranquil·litat?

Ens hem de conscienciar que estem perdent la seva efectivitat per entendre la nostra fragilitat com a éssers humans. Hem de descobrir noves mesures alternatives que ens serveixin per preservar la nostra salut.

Com que les bactèries són invisibles ens sembla que no hi són, però sí que hi són. Són petites, ínfimes, però ens poden destruïr en poc temps. Cal que estiguem atents. No automedicar-nos és un petit canvi, minúscul, que pot tenir efectes immensos per aturar una possible hecatombe. Tots hi podem posar el nostre granet de sorra.

Mentrestant, també podem ajudar en la investigació, clau per al nostre futur. Fins al 31 de març tenim temps per col·laborar amb la Marató. Un petit gest que segur que tindrà efectes gegantins.

Marina Puigdellívol

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin