Els gossos no en tenen la culpa

Redacció 19 de gener de 2019

921 Views

Tenia 10 anys i anava amb bicicleta. El recordo molt bé aquell moment. Amb molta claredat. Em deixava anar relaxadament per una baixada d’un carrer costerut d’un poble de muntanya. Sempre m’ha agradat pedalar. Cantava i tot. Feliç. Despreocupada. Però de cop, d’una casa de pagès en va sortir esperitat un pastor alemany i va començar a perseguir-me. Jo vaig deixar anar el fre per escapar-me. Sentia por. Bé, por no, pànic. El tenia a tocar. M’atrapava. I llavors va fer el salt i em va caçar. Nyac. La queixalada. Veia amb terror la seva boca enganxada al meu peu. La seva mandíbula soldant el meu peu al pedal. Les rodes de la bicicleta girant amb velocitat. No sabia com desempallegar-me’n, frenava, girava, pedalava. Fins que vam acabar tots tres a terra fets un manyoc. Per sort la bicicleta va ser la que va quedar més malparada. El gos va quedar mig estabornit, em va parar el cop. I jo encara me’n vaig sortir prou bé. Només unes quantes pelades i els forats dels ullals a la sabata.

Ja veieu que la meva relació personal amb el mamífer canis lupus familiaris domesticus, és a dir, el gos, el ca, el quisso, és peculiar. De «familiaris» per mi no en té res. No hi tinc una relació gaire positiva. Tot i així comprenc que per molta gent sí que és un membre més de la família. És l’amic fidel, el company inseparable. La seva convivència amb els humans és de milers d’anys. D’una intel·ligència sorprenent. Capaços de percebre unes subtileses emocionals i socials que ni nosaltres no percebem. Són dels animals domèstics més habituals.

El meu problema amb els gossos deu ser hereditari. El meu fill gran quan tenia 18 mesos es va quedar endarrerit un parell de metres i patapam! Se li va tirar a sobre un gos deslligat que havia sortit a passejar amb el seu amo. Tenia ganes de jugar, ja ho sé. Però el va fer caure a terra. El nen xisclant, tremolant de por. La resposta de l’amo: «No fa res…». Odio aquesta frase! Si l’acaba de tombar com un defensa de futbol americà! Oi que sabeu com ens posem de lleones les mares primerenques quan algú els hi fa alguna cosa als nostres reiets? Doncs imagineu-vos l’escena. Vaig haver de respirar profundament i comptar fins a 10 per no llençar-me jo sobre l’amo del gos. El meu fill va agafar un pànic terrible als gossos. Era capaç de llençar-se a la carretera plena de cotxes si se’n creuava un per la vorera. Hem millorat molt, però això encara complica segons quines passejades pel poble.

Uns dies abans de Reis decidim anar al Bosquet. Ens creuem 16 gossos, 12 de lligats i 4 sense lligar. Amb els lligats no hi ha problema. Podem superar els obstacles sense dificultat. Amb els deslligats és diferent. He de demanar 3 vegades que agafin el gos. Un em fa cas, els altres dos em miren amb cara de sorpresa i no fan res. Això sí, cada vegada he de sentir la odiosa frase de: «Però si no fa res…». Amb tots els respectes, aquesta frase no serveix de res. No treu la por ni calma a ningú. El què va bé és agafar el gos.
Un dels gossos que ens trobem és a l’interior del parc infantil, cosa que evidentment està prohibit. Els meus fills es queden plantats a la rampa d’entrada i fan mitja volta. Canviem la destinació. S’ha acabat el matí al parc sense ni entrar-hi.

I el tema de les cagarades? Porto una ratxa! En l’últim mes a casa n’hem xafat 4. També me n’han deixat 2 davant de la porta com si fos un regal de reis. M’agradaria saber qui són aquests «reis» per donar-los les gràcies. El gosset tot educat s’ha aguantat les necessitats dins de casa seva i el seu amo generosament me l’ha portat per què les deixi a la porta de casa meva. Quina barra! La recolliria a casa seva? Doncs que també ho faci davant de la meva! Tant costa recollir-la? Vaig pel carrer amb el nas enganxat a terra. Et despistes un moment i xaf! Ja la tens!. Viatjant pel món veus que no passa enlloc més. Pots caminar mirant endavant i no a terra. És tant relaxant…

Els gossos són molt intel·ligents, però les normes de convivència social no se les saben. Si les sabessin estic convençuda que no els agradaria gens la incomoditat que provoquen. Jo crec que ells mai no ho farien.

Marina Puigdellívol