Els diners per si sols no són dolents

L’altre dia rumiava amb els rics. I quan dic rics, vull dir els que són rics de veritat. D’aquests que la seva fortuna els porta a viure una realitat ben diferent a la resta dels mortals com nosaltres.

I reconec que tinc un perjudici profundament arraigat sobre aquest tema. Quan penso en grans fortunes lligo de forma automàtica una manera il·lícita o si més no immoral de guanyar els diners.

El meu pare sempre em deia: «treballant no se’n fan de diners!». I jo me’l creia, és clar. I el meu cervellet associava la paraula treball amb la de dignitat i subsistència econòmica, i paraula fortuna amb l’especulació i la deshonestedat. Ara dubto de si en realitat tenia raó.

El motiu de tot aquest rebombori mental és mèrit del propietari de Zara, el senyor Amancio Ortega, que el 2017 ha estat considerat la quarta persona més rica del món (l’any passat era el segon, ha perdut dos llocs però de diners no n’ha perdut pas, que n’ha guanyat encara més! el que passa és que n’hi ha un parell que l’han passat a davant i prou). Doncs el Sr Ortega farà un donatiu de 320 milions a les arques públiques per proveïr els hospitals de eines per al diagnòstic i el tractament del càncer. És un donatiu sense precedents. Per la quantitat, 320 són molts milions!, i perquè el receptor no és cap organisme privat si nó que és l’administració.

Evidentment, ara no ens pensem que el Sr. Ortega s’ha fet de les germanetes del pobres, no és una donació altruista, és per reduir impostos. Però això és el què em fa ballar el cap. L’erari públic s’omple dels diners dels impostos de tots plegats, i aquest senyor decideix rebaixar impostos omplint les arques públiques?

Això m’ha portat a pensar en el personatge en qüestió. Fill de pares pobres, el noi va quedar marcat per la humiliació que va haver de patir la seva mare perquè al «Colmado» on compraven els van dir que ja no els fiaven més. En aquell moment va decidir que es faria ric. I ho ha aconseguit. I tant! A base de treball i un sistema de producció una mica polèmic basat en: copiar els dissenys, fabricar molt depressa (assegurant-se que surtin abans dels originals), fabricar a un cost molt baix per permetre vendre barat i per últim, fabricar relativament poques unitats amb l’objectiu de que s’agoti aviat i així poder portar aviat nous productes. D’aquesta manera s’assegura de que el client sap que cada vegada que entri a la botiga trobarà coses noves. Econòmicament és brillant, oi? Per això té tant d’èxit i s’ha fet tant ric l’home.

És clar, que moralment potser és més dubtós. Per exemple, fabricar a baix cost sol anar lligat a males condicions laborals en països subdesenvolupats i amb primeres matèries de baixa qualitat.

I jo, com me l’he de mirar aquest senyor? Com un bon ciutadà ric que contribueix a fer un món millor? O un acumulador de milions disposat a engreixar la seva fortuna a qualsevol preu? Potser ni una cosa ni l’altra, com sempre, tot està ple de matisos i els diners per si sols no són ni bons ni dolents.

Marina Puigdellívol

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin