Els cinemes de Sant Fruitós (5ª)

Miquel P. Cortina//Els cinemes de Sant Fruitós

Reprenent el fil del capítol anterior on parlava del cine que es feia al Centre Parroquial, us explicaré ara l’anècdota que us anunciava la setmana passada:
Després d’anar a resar el rosari a l’església (una santa manera de treure’s del mig la canalla els diumenges a la tarda a l’hora de la migdiada) torno jo a casa més content que un xínxol i amb unes ganes boges d’anar al Centru, a partir de les 6, per veure una nova tanda de pel·lícules de Stan Laurel i Oliver Hardy (el gros i el prim, que dèiem nosaltres). A casa érem la mare, el meu germà petit i la iaia que llavors tenia uns 60 anys i gaudia de bona salut, malgrat que tot sovint es planyia de mals de cap que intentava pal·liar a cops de Cerebrino Mandri. Mon pare acabava d’anar al Cafè del Mig i l’avi era al bar del Centru a passar la tarda. En aquestes que la iaia diu: –Baixo al corral a donar de menjar a les gallines. I jo la deixo fer, bo i entretingut amb el meu berenar de pa amb vi i sucre mentre repassava la col·lecció d’estampes d’assistència al rosari que, en acabar la temporada, em permetrien de triar un petit regal a la Rectoria de mans de mossèn Suñé. De sobte, sento uns crits des del fons del galliner i la mare i jo baixem corrents les escales a veure què havia passat: res, que la iaia s’havia entrebancat amb una aixada i s’havia fet un trau al genoll. Com vam poder la vam pujar fins al pis i la vam estirar al llit. –Quin mal, quin mal, es planyia ella mentre la mare intentava tallar-li l’hemorràgia amb aigua oxigenada i cotó fluix. De cop i volta la iaia, manaire com sempre, em diu: –Miquel, ves corrents a avisar l’avi i de passada acosta’t a cal doctor Durán i fes que vingui de seguida. Com a bon minyó que era, vaig fer el què em va ordenar i al cap d’una estona ja tornava a ésser a casa. L’avi havia arribat una mica abans que jo i també estava fent companyia a l’accidentada.

Panteixant per la corredissa, vaig dir als presents que el doctor Durán havia anat a veure un malalt i que vindria tan aviat com pogués. I la iaia, en sentir això, encara es va exclamar amb més força: –quin mal que em fa!, i quin mal! I tot gemegant, es preguntava entre sanglots: –Ai, Senyor, com em pot passar això a mi? Per què he de patir tant? És clar que li feia mal: havia exigit a la mare que li posés draps ben calents sobre la nafra i se li havia fet una butllofa com un pa de Viena. Just llavors em vaig adonar pel rellotge despertador de la tauleta de nit que ja eren prop de les 6 i que, si no m’espavilava, faria tard a la meva cita amb en Laurel i Hardy. Cercant la manera de sortir d’aquell “impasse”, el meu cap va començar a barrinar: “Què coi fem tres i el meu germà petit a l’habitació de la iaia, palplantats com uns estaquirots, si no podem fer res per ella fins que vingui el metge?” I aprofitant que la mare havia sortit un moment per baixar a la cuina, vaig córrer rere d’ella per dir-li: –Mama com que aquí a casa no hi faig res, puc anar al Centru a veure les pel·lícules del gros i el prim? –És clar que sí, fill, va respondre ella amb la seva veu amorosa. –Ves-hi, i a veure si quan tornis la iaia està millor. I jo, amb el permís de la mare, vaig sortir al carrer ben despreocupat i em dirigí com una fletxa cap al Centre Parroquial. “Apa que no me n’he fet jo de traus i esgarrinxades al llarg de la meva curta vida!” pensava amb tota la raó. Al Centru, com era d’esperar, m’ho vaig passar pipa gaudint de les esbojarrades aventures de l’“Stan” i l’ “Oli” en companyia dels meus amics, la qual cosa em va ajudar a oblidar per unes hores l’enrenou que teníem a casa.

En tornar a cal Marones pels volts de les 8 del vespre, veig que el meu pare i l’avi eren al menjador, la mar de tranquils, parlant de futbol tot esperant el sopar. Després de saludar-los amb un “hola, bona nit”, pujo les escales corrents i entro a l’alcova de la iaia. La mare estava asseguda al peu del llit amb el cap cot i mon germà petit es distreia jugant pel terra. Com estava previst, el doctor Durán havia vingut a visitar la iaia mentre jo era fora i li havia buidat la butllofa plena d’aigua ensangonada, netejat la ferida i aplicat uns punts de sutura; després li va embolicar el genoll amb una bena i va donar instruccions precises a ma mare perquè avisés el Florenci Tatger, practicant a hores lliures, per tal que aquell mateix vespre injectés a la iaia una dosi de vacuna antitetànica. Vaja, el què es fa en aquests casos. Però ella, només veure’m aparèixer per la porta, va començar a escridassar-me de mala manera: –On s’és vist, jo aquí morint-me i tu al cine a passar-t’ho bé! Que no tens sentiments? He estat a punt que se m’infectés la ferida i se’m fes una gangrena, i tu, viva la pepa! I després d’una pausa per recuperar l’alè, l’estocada final: I si m’hagués mort? El cor em va fer un salt. Amb aquests reganys inesperats i potser injustos tenint en compte la meva tendra edat, em vaig sentir gairebé culpable d’haver comès un crim. Amb ulls plorosos me’n vaig anar a dormir sense sopar i a pregar perquè la iaia es recuperés aviat pel bé de la meva consciència. La mare va entrar uns minuts més tard al meu dormitori, tota sorpresa que me n’hagués anat al llit dejú. –No tinc gana, mama, li vaig contestar; i, davant el silenci d’ella, vaigafegir: –No et preocupis, demà estaré millor. Llavors va fer-me un petó a la galta i em digué que li sabia greu que la iaia m’hagués renyat però que no estava gens penedida d’haver-me deixat anar al Centru. –Gràcies, mama, li vaig respondre fent-li una abraçada afectuosa abans que ajustés la porta i sortís. Estava segur que la iaia, rondinaire de mena, li havia recriminat que fos tan condescendent amb mi. L’endemà, la iaia ja tornava a córrer per casa com si res no hagués passat.

Miquel P. Cortina