Els cinemes de Sant Fruitós (4ª)

Redacció 31 de març de 2017

884 Views

Miquel P. Cortina//Els cinemes de Sant Fruitós

Avui us parlaré del Teatre del Centre Parroquial, l’anomenat “Centru”. Aquesta sala, que també tenia un bar adossat, depenia de la parròquia de Sant Fruitós i, per tant, qui en remenava les cireres era el mossèn Josep Suñé, llavors rector de l’església del poble. Estic evocant els anys 50 i primers 60 del segle passat per tal de situar els lectors…

Al “Centru” s’hi feien cada any els Pastorets pels volts de Nadal, però també hi tenien cabuda altres funcions, sobretot comèdies de costums, amb més o menys assistència de públic. També és veritat que la sala era petita i no costava gaire d’omplir. Si algun cop l’obra a representar es retardava per algun imprevist i des del pati de cadires es veia el teló onejar sense obrir-se, els espectadors s’inquietaven i començaven a xiular i a cridar: “Que salga el tooró…!, que salga el tooró…!” insistentment, per apressar els actors a començar d’una vegada. Era tanta la fama del local com a seu de representacions teatrals que a Sant Fruitós havia fet fortuna l’expressió: “Apa, ves a fer comèdia al Centru” quan algú venia amb romanços i se’l volien treure de sobre.

Entre les altres activitats que s’hi desplegaven detallaré les següents: Per Pasqua hi acudien els caramellaires a cantar i a l’estiu s’hi solia fer l’acte de Fí de Curs de les criatures que anaven a la “cuna” del Convent de monges del Sagrat Cor. En canvi, altres infants que havien iniciat la Primària amb les monges i també els nois de l’Escola Nacional, si el temps acompanyava, feien la celebració al patí del costat, conegut com l’Era de Cal Tinet.

Tornant al “Centru”, haig de dir que tenia una cabina de projecció però, per qüestions econòmiques o potser per problemes d’instal·lació, la màquina que es feia servir era per a pel·lícules de 16 mm i no pas de 35. Això limitava les possibilitats que la sala fos habilitada com a cinema permanent, detall que potser a mossèn Suñé ja li anava bé per no complicar-se la vida però que, per altra banda, va permetre que, durant un o dos anys, bon nombre d’infants i adolescents del poble als quals no deixaven entrar al cines Cooperativa o Casino pel fet que la majoria de programes eren “para mayores de 18 años”, poguessin assistir regularment a projeccions de pel·lícules de cinema còmic que no feien mal a ningú i que, a més, distreien força en aquells temps de poques alegries i molt avorriment. Recordo especialment una sèrie de films de Stan Laurel i Oliver Hardy (el gros i el prim, deiem nosaltres en català) que ens feien petar de riure. Tant, que jo mai no me’n perdia ni un.

Sobre això, en el capítol de la setmana que vé, us explicaré una anècdota personal d’una tarda de diumenge que li hauria anat com anell al dit el títol de “Sonrisas y lágrimas” uns anys abans que fos filmada aquella memorable pel·lícula musical protagonitzada per Julie Andrews sobre la família del capità Von Trapp. Per descomptat la història que us explicaré no hi té res a veure però també fa plorar.

Miquel P. Cortina