El Racó de poesia: Crua realitat

Crua realitat

De cop i volta et fan caure del núvol

i toques violentament de peus a terra.

La patacada t’adoloreix,

et sents dèbil i infinitament trista.

Et preguntes per què tornaves a somiar

i sents com cau l’últim pètal d’una vella rosa.

Mireia Verdaguer

Enhorabona als que us sentiu identificats amb el poema. Felicitats a tots i a totes, perquè, en una època on sembla que només ens movem per interessos i especulacions egoistes, encara hi ha persones que creuen en la paraula donada i que una encaixada de mans és suficient per tancar un pacte. De fet, la felicitació hi és, però també el risc. Avui en dia, gent de bona fe que, malgrat els hagin enredat diverses vegades, i que encara confiïn en la paraula donada, no és habitual trobar-los. Algú ha dit que son una ‘espècie en perill d’extinció i que s’ha de protegir; igual que els que van pel món sense mòbil en ple segle XXI.

L’autora ens ha deixat un poema esplèndid, coronat en un últim vers perfecte.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin