El poder mediàtic és l’arma que utilitzen els governs per manipular el poble (1)

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 30 1a.part

No acostumo a guardar retalls de diaris ni a enregistrar programes de TV o de ràdio però soc conscient del grau de perversitat a què han arribat alguns mitjans espanyols en els darrers temps per mentir, tergiversar, amagar, inventar falsedats, difamar, insultar i desacreditar idees i fets de rivals polítics per la única raó d’ésser contraris a llurs conviccions emparades per una Constitució tancada i intocable malgrat el pas dels anys, sense tenir en compte l’evolució de la societat a la que serveix. El meu veí Innocenci Calveras sí que col.lecciona de fa temps articles de diaris, escolta la ràdio i veu molts programes de TV. Ell és un català a qui, igual que jo, un dia van seduir amb allò de la “Transición española a la democracia” (de fet, l’alternativa era seguir patint “las Leyes del Movimiento Nacional” imposades per Franco) i, com tants d’altres, va votar “sí” a la Constitució del 78. Ell havia estat adoctrinat pel règim franquista des de petit i, acostumat a la por i a la repressió, qualsevol sortida més o menys democràtica a la Dictadura li semblava bé.

Pocs anys abans, a principis de 1970, un cop tornat de la “mili”, l’Innocenci decidí sortir de la gàbia en què s’havia convertit l’Estat espanyol després de 30 anys de totalitarisme, i viatjar a l’estranger. Anà a París i a Londres, i aviat s’adonà de l’enorme diferència que hi havia entre Espanya i els països que visitava, on les llibertats democràtiques eren un bé que la gent respectava molt, conscients de l’alt preu que havien hagut de pagar. No feia ni tres dècades que francesos i britànics s’havien enfrontat a Hitler i Mussolini, fent aliança amb altres països lliures del món, fins a derrotar-los i acabar amb l’amenaça autoritària. L’Espanya franquista, per contra, havia fet costat als dos infames dictadors europeus i, ben mirat, n’era deutora car, mercès a la col.laboració de les potències de l’Eix durant la guerra civil, va poder vèncer els defensors de la República legalment constituïda, als quals titllaven de rebels, quan els qui de debò s’havien aixecat en armes eren Franco i una part de l’exèrcit, amb el suport de l’ultradreta espanyola, els cacics, l’alta burgesia i la benedicció d’un sector important de l’església catòlica.

Quan va tornar a Catalunya després de passar prop d’un mes a les dues capitals europees, l’Innocenci es va sentir més deprimit que mai car, d’una manera més punyent encara, topà amb la crua realitat: no entenia que a la seva terra no es poguessin reunir més de 2 persones sense demanar permís, ni discutir de política, ni parlar català segons a on, ni aprendre a llegir i escriure en la seva llengua. Tampoc li era permès tenir llibres proscrits pel règim, llevat que els comprés a l’estranger i tingués la sort que no els hi confisquessin a la duana, ni escoltar emissores de ràdio clandestines, ni assistir a conferències no autoritzades a risc que el fiquessin a la presó; igualment no podia veure segons quines pel.lícules ni determinades obres de teatre. Hi havia censura a la premsa, a la ràdio i a la TV. Malgrat tot, li arribaven amb comptagotes notícies de gent exiliada que denunciaven els horrors del règim franquista i quan, a través d’una gravació que corria d’amagat per Barcelona, va sentir les paraules de l’insigne Pau Casals a l’assemblea de l’ONU a Nova York, parlant amb veu tremolosa de la “nació catalana”, es va emocionar.

Després que el “Caudillo” morís al llit entre vomitius “partes del equipo médico habitual” i sense que ningú li passés factura pels 40 anys d’humiliació a què va sotmetre el poble espanyol, les Corts franquistes es van dissoldre per donar pas a la restauració borbònica. Per bé que el malèfic dictador hagués dit i repetit que “todo estaba atado y bien atado” el meu veí Innocenci, igual que jo, va confiar en que s’obria una nova època de reconcil.liació, i l’anhel de poder gaudir de les llibertats promeses va prevaldre sobre l’evidència que el nou rei havia estat nomenat per Franco, la bandera i l’himne eren els imposats pel Dictador, l’exèrcit i l’aparell judicial seguien manats per franquistes, i a Madrid continuaven governant els mateixos que ho havien fet en temps de la Dictadura, amb la diferència que ara eren “demòcrates de tota la vida”. Per descomptat, la premsa i els mitjans audiovisuals abraçaven amb entusiasme la nova situació. I la gran majoria de catalans, influits per la propaganda, també.

L’Innocenci va celebrar la tornada de Tarradellas i ingènuament va creure que
Catalunya encetava una nova etapa on la llengua, la cultura i les tradicions mil.lenàries del nostre poble serien respectades i recobrades. Els primers anys de democràcia li van semblar satisfactoris i ell se sentia orgullós de ser espanyol i “juancarlista”. “Quin rei més collonut que tenim!”, pensava; “vé a Catalunya i es passeja amb moto per la costa, entra als restaurants i parla amb la gent; a més, de vegades, fa part dels seus discursos oficials en català”.

Convençut que Espanya era “una nació de nacions”, l’Innocenci creia que el problema secular de l’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol es resoldria finalment amb una Confederació formada Galícia, País Basc, Navarra i les Illes Canàries sota l’empara de la monarquia borbònica. La recuperació dels Estatuts d’Autonomia arrebassats pel règim franquista donava esperances que les coses anirien en aquest sentit. Després hi va haver el cop d’estat de Tejero, l’aprovació de la Loapa i la solució del “café para todos” per la qual Espanya esdevenia un Estat d’autonomies en les que totes serien tractades per igual a excepció del País Basc i Navarra que, com que tenien un problema gravíssim de terrorisme, esdevingueren en la práctica uns veritables països confederats dins l’estat espanyol. I encara ho continuen sent.

La setmana que vé seguiré explicant els desenganys que va tenir el bo de l’Innocenci i la seva impotència davant les “fake news” del poder mediàtic amb seu a Madrid, arran dels fets que es van desenvolupar a Catalunya des de la Transició fins al dia d’avui.