El meu asteroide

Narcís Lupón 12 d'octubre de 2023

288 Views

Fa uns dies pujava caminant per la carretera de Vic, i a l’alçada de la Fonda St. Benet vaig veure al Josep Lluís, per a mi “El Quintillo”, plegant les taules i cadires de la terrassa del restaurant. Ens vàrem saludar i abraçar i el vaig acompanyar en el sentiment, la seva mare, la Pilar, feia dos dies que acabava de deixar-nos. De fet, en vàrem parlar una bona estona recordant com era, com una persona entranyable, bona i que s’estimava el poble.

Vaig marxar cap a casa, i durant el trajecte tot caminant pels carrers de Sant Fruitós, val a dir, un dels municipis més ben il·luminats del país, vaig pensar en la Pilar, i en gent com ella, que eren especials i que ja no hi són.

Veïns i veïnes que han deixat empremta i que eren part del patrimonio social del què significa ser de poble i que, en les seves diferents activitats

i formes de fer i ser, han contribuït a fer que aquest, el nostre poble, sigui diferent, especial, ni millor ni pitjor, però sí únic als altres.

Perquè al final, és la gent que vivim als pobles i ciutats del nostre país, els que contribuïm activament a construir un sentiment de pertinença, en el nostre cas, de Sant Fruitós de Bages.

Un orgull que transita en molts casos, col·laborant de forma altruista en associacions i entitats esportives, culturals, els barris o el comerç, entre moltes altres.

Un exemple familiar és la construcció, fa més de 30 anys, de les primeres carrosses de reis. Recordo que els meus pares, juntament amb una bona colla d’amics, es passaven hores treballant… i pensava “que fan a les 3 de la matinada, dins d’una nau de l’ajuntament, amb un fred que pela, fent unes carrosses?”, doncs això, aquest orgull d’intentar millorar les coses al lloc on vius i estimes, i de fet, en aquest cas, aquelles noves carrosses van ser el camí del què considero, una de les cavalcades més “xules” que actualment podem veure a la comarca i que encara avui perdura després de tants anys.

Finalment segur que molts de vosaltres coneixereu el llibre del Petit Príncep. De fet, se n’han fet diverses interpretacions, una d’elles, una obra de teatre fantàstica que us recomano.

Una de les cançons de l’obra diu textualment:

“Com enyoro el meu asteroide.

Ja sé que podria ser més gran.

O potser molt més important.

Però per lluny que marxi.

És el meu planeta”.

Un bon resum, del que significa ser de poble i estimar-lo, respectarlo, fer-lo créixer amb les seves diferents formes de veure i entendre’l, ple de gent diversa, que fan que entre tots, tinguem el nostre petit asteroide.

FOTO: GETTYIMAGES