La societat del benestar al nostre país és un miratge. M’ha quedat ben clar després de l’apagada energètica d’aquesta setmana. De bon començament ja t’adones que tot grinyola i que no hi ha ningú al volant. Que si tot va bé és ben bé per la bona voluntat de la gent.
Les autoritats van estar absents des d’un inici, cosa que tampoc és cap novetat, i finalment quan van obrir la boca va ser per fer el ridícul més estrepitós. Entre les crides a la calma, quan la gent tranquil·la i resignada ja anava fent, i el típic bla, bla, bla, institucional per posar-se medalletes, els vaig trobar molt patètics. El President de la Generalitat quan es va dignar a sortir a parlar al poble, va i anuncia amb bombo i platerets que l’endemà tot ja funcionarà amb normalitat. Evidentment l’endemà res funcionava amb normalitat. El President del Govern Espanyol pitjor. Zero informació. Quan els periodistes els van acusar de no dir res, van dir que no era cert que anaven fent «tuits» de tant en tant. De veritat? Que no saben que no hi ha connexió mòbil? Es creuen del cert que la gent s’informarà per les xarxes socials sense internet? Però en quin món viuen! Valga’m Déu! Amb la gestió de la DANA de València, jo em creia que això de la incompetència era només cosa d’alguns, i confiava que potser després del desastre, entre tots havien après alguna lliçó. Santa innocència la meva! Ja veig que no, que aquí no hi ha bàndols, que tots estan al mateix, al d’escalfar la cadira per un bon sou a final de mes.
I mentre ells es reunien en «gabinets de crisi» i feien dinerets. Que d’això sí que en saben molt. Nosaltres, els pobres mortals, anàvem espavilant-nos tranquil·lament, que després de la pandèmia de la Covid-19 ja estem acostumats a no posar-nos nerviosos en moments de dificultat. Encara, en certa manera, alguns ens sentíem afortunats, perquè sabíem que això només duraria unes hores i que per sort no ens havia enganxat ni dins d’un ascensor, ni dins d’un tren o d’un metro. I a més no depeníem de cap bomba per tenir aigua! Al cap i a la fi, només va caldre una mica de paciència, lots, espelmes i menjar fred.
Deixeu-me confessar-vos però, que quan des d’Europa van dir això del kit de supervivència m’ho vaig prendre bastant a la lleugera jo. «I ara!»- vaig pensar. Ara callo. Tant de bo els hagués fet cas… És clar que la senyora presidenta de la Red Electrica Española va contribuir bastant a la meva reacció, ja que en una entrevista a Antena 3 al novembre deia que això del «apagón» podia passar a tot arreu menys a Espanya. Concretament deia: «En España no! En España tenemos el mejor sistema eléctrico del mundo». Ja ho hem vist…
A més a més, aquesta senyora, exministra del PSOE, per cert, feia befa de la gent que, seguint la recomanació dels seus països, havia anat a comprar fogonets a gas, espelmes o llanternes per si de cas. Assegurava amb un somriure de suficiència que «esto en España no puede pasar ni a corto, ni a medio, ni a largo plazo».
Veient l’eficiència general, no m’estranya gens que en el moment en què escric aquestes línies, encara no sàpiguen quina n’ha estat la causa. Ni la sabran. Per si de cas, compraré un fogonet de gas. No sigui dit.
