El mar no és igual per tots

És dissabte al matí un noi surt de Mataró amb el seu caiac a remar pel mar, vol arribar a Blanes com ha fet d’altres vegades. En sap molt i ho fa sovint. Però aquesta vegada és diferent i no torna quan se l’espera. Immediatament el seu germà dona l’alerta. Els Bombers, els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil, la Creu Roja i Salvament Marítim de seguida es posen a buscar-lo per mar i aire.

Al mateix moment, una mica més enllà, tres germans es llancen al mar en una petita llanxa a motor, porten una petita motxilla amb poc menjar i poca aigua. No saben ben bé on van, no han navegat mai i segurament no ho tornaran a fer. Deixen terra ferma i al cap d’unes hores se senten perduts enmig de tanta aigua, no saben què fer, ningú dóna l’alerta, ningú els troba a faltar.

I es fa fosc i arriba la nit. I mentre s’encenen els llums de la ciutat de Barcelona, i encara busquen el noi del caiac i els nois de la barca estan sols enmig del mar, del port en salpa un vaixell de grans dimensions a fer una ruta pel Mediterrani. Hi porta quasi 4000 persones contentes i felices. Estan de vacances. El viatge dins d’aquest vaixell els ha costat molts diners. Els ha costat esforç reunir-los, però creuen que valdrà la pena. Han sortit de casa carregats amb maletes inflades de roba i objectes que potser no faran servir. Sobretot han pensat a posar-hi un vestit ben bonic pel dia que facin el sopar de gala amb el capità. Al entrar al vaixell han quedat maravellats per la seva sumptuositat, el camarot és molt bonic i els restaurants esplèndids. Els nens, perquè n’hi ha molts nens, podran xapotejar a la piscina i entretenir-se a les zones especialment pensades per a ells. Els grans, faran moltes fotografies i compraran records. Segur que serà un viatge molt bonic que explicaran als amics durant anys.

Al mateix mar i a la mateixa hora, però unes milles més enllà, també en salpa un altre de vaixell. És de fusta i més petit però també va molt carregat, massa petit i massa carregat, i la gent ja no n’hi va tant de contenta. Pujar a aquest vaixell també els ha costat molts diners i també els ha costat molt esforç reunir-los. Segurament més esforç i més diners que al d’abans. A diferència de l’altre vaixell, aquí no s’han pogut emportar res, ni una bosseta, els han fet deixar-ho tot a la platja abans de pujar-hi. I a més, no podran menjar, ni beure, ni tampoc estirar-se en tot el trajecte. Els nens, perquè també n’hi ha molts de nens, s’hauran d’estar quiets i arraulits, esperant no caure al mar o morir de fred. Segur que serà un viatge terrorífic on ningú farà fotografies i si sobreviuen miraran d’oblidar-lo per sempre més.

Passa la nit, i l’endemà al matí un pescador troba els tres germans esporuguits dins la barca, han estat de sort. Van salpar del Marroc perquè el germà petit de només 10 anys té leucèmia i els dos grans van prometre als pares que li salvarien la vida. El pescador els porta a port, trepitgen Europa i se senten esperançats.

Al noi del caiac no el troben, estaran tres dies buscant-lo, i després d’haver d’aturar la recerca per mala mar un altre pescador trobarà el seu cos. Un final molt trist després de tants esforços i dedicació.

I és que la mar és perillosa i de vegades pot semblar capritxosa, però li és igual qui siguis i com et diguis, ens tracta a tots iguals. Som els homes i dones els que ens mirem els uns als altres en funció del color de pell o de la llengua que parlem. Som nosaltres els més inhumans.

Passen els dies i passen les nits, i dels passatgers del vaixell de fusta no en sabem res, el mar se’ls ha engolit sense donar-los ni un bri d’esperança. Mentrestant els creueristes somriuen, fan el sopar de gala i ballen a la discoteca al ritme del txa-txa-txa.

Marina Puigdellívol

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin