El civisme

–

És indubtable que en la societat actual s’hi palpa cada vegada més, un comportament sovint improcedent  que ens afecta a tots i que no s’hauria de permetre. Ser educat i cortès són uns valors que ens inculcaven des de la infantesa a la majoria de nosaltres i que solíem seguir com a normes establertes que regien en les comunitats dels nostres pobles. L’educació és fonamental per viure, i és en l’entorn familiar, on els nens i nenes reben els primers impulsos dels pares, avis i mestres, que en són els primers educadors. És a partir de l’escola bressol que comencen a relacionar-se fora de l’àmbit familiar i per tant, també comença la seva socialització amb altres persones que no coneixen i que podríem anomenar, el binomi escola- família; és evident que el seu món canvia dràsticament i és on solen sorgir els primers problemes de personalitat i de caràcter.

És evident que es percep ja fa temps, d’una manca de respecte per els nostres espais públics: deixalles per tot arreu, comportaments desmesurats de crits i sorolls en llocs on els veïns es senten molestos, llaunes, brutícies pel terra, bicicletes i patins que circulen per on no toca, xarrameques amb el mòbil  aixecant la veu més del compte, defecacions de gossos, xiclets i burilles al terra, les drogues, etc. Què és pot fer davant aquestes situacions?, no en tinc idea. El civisme no té color polític, senzillament és ser educat, sentir-se bé amb un mateix, amb els amics,  amb la família, i amb  les activitats que conformen el dia a dia de tots nosaltres, sense molestar a ningú.

Estem estressats i per això tenim comportaments egoistes i agressius? La nostra joventut no acaba de trobar el lloc que desitja en la societat? Per això ni han de tan mal educats que sols van a  la seva trepitjant els drets dels altres ciutadans? Apallissar a pidolaires, a gent sense sostre, a no respectar a la gent gran, cremar contenidors, embrutar parets i vidrieres etc., així ens hem de divertir? Això han aprés de nosaltres? Sembla que en l’aspecte de mantenir els valors de convivència, civisme i sentiments de pertinença a un col·lectiu de poble, anem endarrere més precipitadament del que ens caldria. No en soc capaç de preveure cap a on anirà la societat en el futur, no ho sé.

Truites. Les truites són un plat divertit i agraït de preparar amb el qual es pot fer volar la imaginació amb infinitat de combinacions i diversitat de formes, aportant-hi el toc personal i el gust de cadascú. Es poden fer planes i rodones o a la francesa embolicades i farcides del que més ens agradi. Si les feu a la francesa no cal deixar-les coure gaire, ja que perden flexibilitat i costen més d’embolicar. Feu servir paelles antiadherents de bona qualitat i estalvieu-vos de fregar-les amb cap fregall; feu servir aigua i eixugueu-les suaument amb un drap o paper de cuina.

Una senzilla truita de patates. No hi ha cap truita de patates que sigui igual; cadascú li dona el seu sabor personal depenent de com els hi agradi als de casa. A mi m’agrada primeta, d’un parell de centímetres a tot tirar. Poso oli a la paella i hi ratllo una mica de ceba. Abans que s’enrosseixi hi fico les patates tallades no massa gruixudes ben netes i escorregudes, amb la sal corresponent. Ho deixo coure suaument donant-les voltes amb una espàtula de fusta. Quan veig que estan cuites en trec l’oli sobrant i hi poso quatre ous. Remeno amb suavitat i un cop presa evitant que es cogui massa, tapo la paella i la deixo mig minut a molt baixa temperatura. Li dono la volta amb la tapadora i ja l’aparto del foc. La deixo reposar un parell de minuts abans de menjar.

Truita rapida amb patates xips, all i julivert. Fa anys que vaig tenir en un apartament de lloguer a una família de Barcelona que tenien cinc fills, i molts dies per sopar, feien una truita de patates  xips. La Mercè, en un bol gran debatia els ous amb la batedora. Aixafava una bossa o dues de patates amb les mans  les posava dins l’ou; hi afegia un gra d’all finament picat i julivert, escalfava la paella amb el corresponent oli, i hi posava la mescla. No cal posar-hi sal. Amb cinc minuts tenia la truita feta. Els agradava a tots.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin