El botonet màgic

Comença el juliol. Fa quatre dies que ens ha sobrevingut l’estiu, un estiu que de moment se’ns presenta tòrrid i sufocant. Amb una calor feixuga. Difícil de resistir sense un aire condicionat decent. Tot just acabem de superar la primera onada de calor que ja s’entreveu la segona. Creuo els dits expectant que no n’hi hagi gaires més.

Mentre aquí al nostre país, a la nostra terra, s’estava lluitant per controlar el pitjor incendi dels últims 20 anys enmig d’unes temperatures escandalosament altes, al Japó, a la cimera del G20, seien còmodament els homes més poderosos del món per discutir el què ens convé a tots. I dic homes, perquè TOTS són homes excepte la cancellera Angela Merkel i la prime minister Theresa May. El món dirigit per la testosterona.

Els màxims mandataris d’Alemanya, Arabia Saudita, Argentina, Austràlia, Brasil, Canadá, Corea del Sud, EEUU, França, India, Indonesia, Itàlia, Japó, Mèxic, Regne Unit, Rússia, Sud-Àfrica, Turquia, Xina i la Unió Europea s’asseien davant de càterings exquisits amb l’americana posada sense que els caigués la més mínima gota de suor.

Espanya també hi era, però com a convidada. Igual que Egipte, Països Baixos, Senegal, Singapur, Tailàndia, Vietnam i Xile. Tot i que els nostres noticiaris posaven el focus sobre un president Sánchez content i envoltat de personatges importants, foc d’encenalls. Espanya en realitat no és membre de ple dret i de tallar el bacallà res de res.

I mentre es succeïen les notícies al 324, i veia per una banda els senyors més poderosos del món asseguts sota l’aire condicionat prenent decisions i de l’altra els bombers, ADFs i pagesos lluitant a més de 43ºC contra el foc, pensava que tant de bò tingués un botonet que en prémer-lo els intercanviés. Pam! Tu cap aquí i tu cap allà! I llavors m’imaginava el totpoderós Trump amb el tupé desbocat aguantant la manguera sota unes temperatures infernals mentre el bomber que s’estava jugant la vida descansava assegut al sofà amb un canapé a una mà i un còctel de cava amb fruita fresca a l’altra.

Si existís aquest botonet… ai! que poc ens costaria canviar el món. I que fàcil que seria tot!
La cimera del G20 s’ha acabat i al final poca cosa. Algunes bones intencions i res de concret. Això sí, ja no en diuen canvi climàtic, ara li diuen emergència climàtica. Com que és tant urgent prendre decisions han fet un gran pas canviant-li el nom. Els haurem d’aplaudir de valent. Com que EEUU es desmarca i prefereix no fer res. Acords presos, zero.

Aquí, mentrestant, els bombers tremolen. Tenen por de que es produeixin dos grans incendis de forma simultània. Diuen que si això succeeix no tindran recursos per afrontar-ho i que tard o d’hora acabarà passant. Que ens preparem.

Han vençut l’incendi amb un balanç de 30 ferits i més de 5000 Ha cremades. Però no ens mirem els números, molta gent ha perdut tot el què tenia. Alguns s’aixecaran i tornaran a començar de nou. D’altres abandonaran la terra perquè s’hauran quedat sense energies per engegar de zero. I és que amb els mínims marges de benefici que hi ha en el món rural d’on treuran els calés? Ens queixarem de l’abandonament del camp, això sí, còmodament des del sofà de casa. I aviat, quan deixi de ser notícia ja no hi pensarem més. A ells els caldrà comprar arbres, bestiar, maquinària, refer instal·lacions malmeses, els caldrà molta força i molts diners per tornar-hi.

Potser també caldria prémer el botonet per posar-nos nosaltres a la seva pell.

Marina Puidellívol

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin