Clarice Lispector

Per:  Teresa Riquelme.-

Clarice Lispector va néixer a Chechelnik (Ucranïa) el 10-12-1920, era d’origen jueu, i morí a Rio de Janeiro el 9-12-1977. Només va viure 56 anys però la seva vida va ser molt intensa. Periodista, traductora,escriptora de novel.les , contes infantils, poemes…Va estar casada amb el diplomàtic Maury Gurgel Valente des del 1943 fins el 1959. Va tenir dos fills.

L’escriptura de Clarice no és fàcil, s’ha dit que és una profunda i angoixant reflexió sobre la condició humana i el seu no ser en el món, també de difícil classificació; ella defineix la seva escriptura com un “no estil”. Una de les seves novel.les, és “La passió segons G.H.”(1964), la vaig llegir quan era jove i em va costar d’entendre. Potser ara, d’esprés dels anys la podria entendre millor. Tanmateix sempre busco algunes coses que ella ha escrit perquè el que diu no em deixa mai indiferent. De la novel.la “ Aigua viva” es diu que és com una punxada de navalla dins el cor per fer-ne sortir tot l’enclaustrament, per alliberar tot el que no s’ha pronunciat,tot el que se sent i fa mal… He triat per copiar, un trosset d’un altre llibre seu, que té per nom: “Volar”.

“Ja vaig amagar un amor per por de perdre’l. Ja vaig perdre un amor por amagar-lo. Ja em vaig assegurar en les mans d’algú per por. Ja he sentit tanta por,fins al punt de no sentir les meves mans. Ja vaig expulsar a persones que estimava de la meva vida. Ja em vaig penedir per això. Ja vaig passar nits plorant fins a quedar-me dormida. Ja me’n vaig anar a dormir tan feliç, fins el punt de no poder tancar els ulls. Ja vaig creure en amors perfectes. Ja vaig descobrir que ells no existeixen. Ja vaig estimar a persones que em van decebre, ja vaig decebre jo a persones que m’estimaven.

Ja vaig passar hores davant del mirall tractant de descobrir qui sóc. Ja vaig tenir tanta  certesa de mi, fins al punt de voler desaparèixer. Ja vaig mentir i me’n penedí després. Ja vaig dir la veritat i també me’n vaig penedir. Ja vaig fingir no donar importància a les persones que estimava, per més tard plorar en silenci en un racó. Ja vaig somriure plorant llàgrimes de tristesa, ja vaig plorar de tant riure. Ja vaig creure en persones que no valien la pena, ja vaig deixar de creure en les que realment valien. Ja vaig tenir atacs de riure quan no els havia de tenir. Ja vaig trencar plats,vasos i gerres, de ràbia. Ja vaig enyorar molt a algú, però mai li ho vaig dir. Ja vaig cridar quan hauria d’haver callat, ja vaig callar quan hauria d’haver cridat. Moltes vegades vaig deixar de dir el que penso per agradar a uns, altres vegades vaig parlar del que no pensava per molestar a altres. Ja vaig fingir ser el que no sóc per agradar a uns, ja vaig fingir el que no sóc per no desagradar a altres. Ja vaig explicar acudits i més acudits sense gràcia només per veure a un amic feliç. Hi vaig inventar finals feliços per donar esperança a qui la necessitava…

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin