0 Shares 350 Views

A la caça de l’Os?

15 octubre, 2019
350 Views

No acabo d’entendre el perquè es va dur a terme el programa d’introduir altre cop l’os en les serralades del nostre país. Anys enrere, aquesta fera i algun altre eren un maldecap per la gent degut als atacs que es produïen en els seus ramats d’ovelles, cabres o cavalls,— com ara, motiu pel qual van perseguir-los amb els medis que disposaven per caçar-los fins gairebé la seva extinció. Ells tenien molt clar que tota mena de animals que perjudicaven la convivència i l’economia de la gent onsevulga que fos, s’havien d’erradicar sens cap mena de dubte. Molts encara recordareu que duent una cua de guineu o teixó a l’ajuntament li’n donaven una quantitat de diners com recompensa. No vull jutjar el perquè d’aquesta decisió que van prendre l’administració, però crec que es mereix una meditació coherent del projecte, ja que pel que es va veient, es pot considerar que només porta maldecaps a la bona gent que han de conviure en el territori on campen aquestes bèsties.
No m’agrada i em poso tens i malhumorat quan donen la notícia que qualsevol cap de bestiar ha sofert l’atac d’aquest coi d’os que pel que sembla té instints sanguinaris, causant la mort a detallades amb el conseqüent sofriment que això suposa a una pobre euga o ovella prenyada per menjar-se-l’hi mitja cuixa. Em sembla que un dia o altre la gent de muntanya se’n atiparà d’aquest problema que els imposa una societat que no volen veure les dificultats que això comporta, i passi el que passi els tornaran a perseguir a mort. —Qui el veu l’os? Dorm de dia quan està fart i sols transita de nit per caçar? De fet, no em faria cap gràcia trobar-me’l anant a buscar bolets amagat darrera una mata de sabina mirant-me amb cara de pocs amics.
Es complicat posar-nos d’acord amb totes les accions que es duen a terme en la societat actual, però hi ha algunes decisions que possiblement no caldrien, i entre tots podríem fer una reflexió sobres el tema. Personalment no li veig la importància que li volen donar alguns el fet que vulguin tenir ossos a la muntanya. Fa uns quants anys també van introduir el cabirol i estava prohibida la seva caça. Eren molt bonics aquells animalets de caire simpàtic i pell marronosa que es veien en algunes pel·lícules de dibuixos, ara, els caçadors tenen llicència per liquidar-los perquè son una nosa i una preocupació constant per la pagesia. Arrasen en tot el que es verd. El mateix passa amb els senglars, que segons comentaris, van manipular la genètica i ara les verres salvatges crien com una de casolana. No saben que el bestiar cria i es reprodueix? Per sort, no crec que tinguin medis per reproduir dinosaures, sinó….
Potser preferiria que donat el cas de refer la nostre fauna, prioritzessin alguna altre mena de bestiar, com podrien ser els galls fers,—raça en vies de desaparèixer i que representen amb la seva inaudita bellesa un decorat esplèndid per qualsevol geografia dels nostre país, o la perdiu roja abans present arreu i ara cada cop se’n veuen menys. Per quin motiu no proliferen les cries? Ho saben?
Algú es recordarà que quan alguna corrua de gitans acampaven a cal Pixa-culs, n’hi havia que portaven un os gegant i tombaven pel poble amb el pobre animal que estiraven amb una corda lligava amb una anella als morros i el feien ballar al so d’una pandereta. Un pic acabada la “ballaruca”, passaven el plateret. Tota la quitxalla l’escridassàvem enquimerats fen xerinola, però un pel apartats d’aquella immensa bestiola de més de tres cents quilos, que encara que semblava que era bon jan i estava controlat, no ens en fiàvem i ens feia por.
M’agraden les bèsties i no em faria res que aquesta mena de decisions es duguessin a terme, però en encontorns limitats que no perjudiquessin a persones, ni afectessin la seva convivència. Això no serà possible oi?. El que sí que ho és, es fer un plat de mar i muntanya com feien les dones en alguna diada assenyalada, quan l’os, el llop, la guineu campaven al seu aire, encara que sovint amb les orelles aplanades sentint els esclafits dels trets que els hi fotien els pastors que sempre duien l’arma preparada per la ocasió.
Pollastre amb escamarlans i peu de porc. Aquest és un plat que el poso sovint a taula i pel que veig sol agradar gairebé a tots.
Per sis persones. Un pollastre de granja de un quilo i mig, o més, tres peus de porc bullits, Mig quilo d’escamarlans mitjans, dues cebes tendres, dues pastanagues, una cabeça d’alls, mig pot de salsa de tomàquet, llorer, farigola, julivert, un got de vi blanc, un de vi ranci, sal, safrà, pebre, unes llesques de pa fregit, ametlles, i un litre de brou d’au.
Trossegeu el pollastre a la mida que us agradi, el salpebrem i els fem fregir enfarinats en la cassola amb oli d’oliva. Un pic rossos els retirem i en el mateix oli i saltem els escamarlans un minut, just que deixin anar el seu gust. Els reservem. Feu un sofregit amb la ceba picolada, la pastanaga, la cabeça d’alls i les herbes aromàtiques. Quan estigui al punt i poseu el tomàquet. Feu coure uns deu minuts a foc lent i ja hi poseu el vi blanc i el ranci; deixem reduir un parell de minuts.
Poseu-hi els talls de pollastre, el cobrim amb el brou i el deixem coure més o menys tres quarts d’hora. Hi poseu els peus de porc, i als deu minuts de cocció hi poseu els escamarlans. Tingueu la picada preparada amb dos grans d’all, el pa fregit, les ametlles, el safrà i un raig d’oli cru. Ho afegim al guisat. Un parell de minuts més i llest.
Miquel Puig

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com