Històries que fan mal (12)

Text : Miquel P. Cortina

En Daniel és un home que estima molt la llengua catalana. L’estima perquè l’ha acaronada des del bressol i perquè, igual que a tots els infants de Catalunya nascuts durant la dictadura de Franco, li van imposar el castellà en detriment de la seva parla materna. Per això se l’estima tant! Perquè la intenció que tenien els qui l’educaven en espanyol, era substituir el seu idioma per l’oficial de l’Estat. Cal dir que no era la primera vegada que ho intentaven; altres governs ho van provar en els darrers 300 anys a base de reials decrets i mesures de força, però no se n’han sortit. Ell estima la seva parla perquè és la pròpia del seu país. Fou just a l’any del centenari del Mestre Pompeu Fabra, el normalitzador del català modern, quan, amb tan sols 17 anys, se li va despertar el desig d’aprendre’l per si mateix. Ningú no l’hi havia ensenyat fins llavors i, a base d’invertir les seves estones de lleure anant a la Biblioteca, es va posar a estudiar la Història de Catalunya que, per motius polítics, li havien amagat. En el seu dia a dia s’adonà que el seu idioma s’havia empobrit molt i que la gent havia incorporat mots forasters en un clar i aparentment irreversible procés de castellanització: “bé” havia estat substituït per “buenu”; “doncs” per “pues” “no cal dir-ho” per “desde luegu” i “espatlles” per “hombrus”. Això, per esmentar només uns quants mots d’ús corrent. També els girs sintàctics s’havien castellanitzat i, a tall d’exemple, molts nens ja no deien “Que és bo aquest caramel!” sinó: “que bo que està aquest carmelo”. I així nombroses frases genuïnes del català s’havien impregnat de castellanismes molt difícils d’erradicar. Es posà com a objectiu recuperar els mots originals en català i, a còpia de memoritzar un feix de paraules, començà a posar-les en pràctica: ja no deia “bussón” “sinó “bústia”; ja no deia “sello” sinó “segell”; ja no deia “tiu” sinó “oncle”. Fins i tot arribà a la conclusió que “vostè” era un calc del “usted” castellà i proposà a la família que triessin entre “tu” i “vós”. Els seus pares es van decantar pel “tu” i als avis els tractà de “vós”. Quina cosa més curiosa va passar a partir de llavors! Les barreres que hi havia entre ell i els seus pares es van esborrar i, en tractar-los de tu, van esdevenir, a més de pares, uns amics. I sempre amb el major respecte.

En aquella època voltava per les llibreries un llibret de tapes verdes amb el títol “Parleu bé el català”, una eina molt útil per a frenar el seu deteriorament. Tan sols calia que els catalans fessin l’esforç i procuressin regenerar la llengua puix que, en cas contrari, ben aviat esdevindria un dialecte del castellà igual que l’andalús o l’argentí. Ho van fer? Relativament. Els més compromesos, sí; i quan, amb la democràcia, fruit d’un gran consens, hom va dur a terme la immersió lingüística en català de tots els infants de Catalunya, tant els d’origen com els nouvinguts de la resta d’Espanya, semblava que, per fi, l’ús de la llengua pròpia seria restablert i les noves generacions la farien servir amb tota normalitat. Però la realitat és ben diferent: amb l’entrada del segle XXI, onades de immigrants estrangers van començar a establir-se a Catalunya i, igual que els arribats d’Andalusia o Extremadura anys enrere, tenien com a prioritat la subsistència i no pas aprendre l’idioma propi del país que els acollia, un tema que ells consideraven irrellevant, atès que la llengua oficial, l’espanyol, era la que debò els interessava.

En Daniel pateix per aquest nou entrebanc contra la pervivència del seu idioma a Catalunya i veu com tot es complica. Des de jovenet volia creure que arribaria un dia que el català seria acceptat com a llengua espanyola que també és, però, per contra, aviat van aparèixer “manifiestos”, editorials de diaris i denúncies dient que hom imposava el català a Catalunya i que el castellà estava perseguit. Al pobre home el treien de polleguera tantes falsedats i es preguntava: “No podem viure plenament en català en un país democràtic?” “Per què alguns odien tant la meva llengua?” “Per què a Espanya no poden conviure 4 idiomes en plena normalitat sense imposició de l’un sobre els altres?” Per què no ensenyen a tots els infants espanyols a respectar-los i estimar-los? Arriba a la conclusió que, si hom no hi posa remei, la proliferació de cadenes i plataformes de TV en castellà arreu de Catalunya i l’abassegadora presència d’aquest idioma al carrer, faran inviable a mig termini la pervivència del català a casa nostra.

Que un rei Borbó digui en ple segle XXI que “el español, nunca fue lengua de imposición sinó de encuentro” s’està burlant d’una realitat històrica que dura fins als nostres dies. Quan a tants nens i nenes catalans, de petits, en plena dictadura feixista, els feien escriure repetidament “España, madre de 20 naciones”, era clar que no incloïen les 4 nacions que la componen sinó que es referien als països d’ultramar que fins fa 200 anys formaven part del “Imperio”. Dissortadament, des de l’emancipació de les últimes colònies, Espanya encara no s’ha retrobat a si mateixa.