Tot va començar temps enrere, de fet un parell o tres de lustres, quan per l’edat entres en allò que anomenen programa de detecció precoç de càncer de còlon i recte. A casa nostra hem anat seguint les successives convocatòries que al llarg d’aquests anys ens han fet, i tot bé, la prova, la carteta de que tot està bé, i fins a la propera.
Però enguany no va ser així, per a la comunicació dels resultats de la meva prova no hi va haver carteta, hi va haver trucadeta, i la qüestió és que les proves realitzades van donar positiu en sang. I aquí comença una voràgine, el diccionari de la llengua catalana ho defineix com un remolí d’emocions o sentiments molt intensos, i és cert, emocions, sentiments, dubtes, tota una barreja que et comença a glaçar el cor.
I així comença tot, un protocol suposo que dissenyat per intentar alleugerir o reconduir el màxim possible, les possibles conseqüències nefastes que pot tenir la malaltia. I en quinze dies, visites als especialistes, analítiques, proves mèdiques i operació de cirurgia. Avui no entraré pas a fer-ne valoracions, avui la referència més important és pel personal sanitari de Sant Joan de Déu, metgesses, metges, infermeres, infermers, auxiliars i tots els professionals que cuiden i ajuden a guarir els pacients, persones que no coneixes de res, però es desviuen per fer el teu dolor més suportable, que el teu camí d’estada a l’hospital sigui el màxim de planer possible, professionals que han de treballar amb mascareta, però que aconsegueixen que el seu somriure traspassi aquest tros de roba i es reflecteixi en la teva percepció d’aquests moments dolorosos.
En un d’aquests dies de la primera estada a l’hospital, comentàvem amb la infermera, que jo tinc un bloc, i que tenia el títol pel meu proper article, encara que no el contingut. I em demanava perquè aquest títol, i per mi la resposta era clara com l’aigua fresca, vaig estar uns dies sense poder beure líquids, la qual cosa em va deixar els llavis i la gola secs, allò que es diu com si fossin de cartró, i en aquells moments el meu miratge mental era aquest, tan senzill com poder beure un got d’aigua fresca, tot i que es va fer esperar uns quants dies mes. Ara a casa, tot es comença a veure un xic diferent, un xic millor.
