Trick or treat?

Per: Marina Puigdellívol Foto: istock.com

Cada any per aquestes dates algú o altre em demana si soc més de Castanyada o de Halloween. Jo sempre contesto convençuda que de Castanyada, naturalment! Bàsicament perquè el Halloween només l’he vist a les pel·lícules americanes. La imatge és un clàssic. Ensenyen grapats de quitxalla, disfressats de vampirs, zombis o esquelets, trucant a les portes mentre pronuncien les paraules famoses de «Trick or treat?», «Truc o tracte?», omplint el cistell de llaminadures de totes menes i colors, mentre recorren aquelles zones residencials infinites on les cases competeixen per ser les més terroríficament decorades.
L’altre dia una mare de la classe del meu fill de 5 anys proposava fer un «Halloween». Que els nens es trobessin disfressats i anessin trucant portes i recaptant caramels tot fent el «Truc o tracte». No va acabar de quallar la proposta, però va faltar poc. I és que no m’estranya que els nens vulguin celebrar-ho. Disfressar-se i a més acabar amb un cistell ple de llaminadures és fer festa grossa!
Ja fa un parell d’anys prepandèmics que em trobo la sorpresa d’algú que em truca a la porta de casa mentre em crida per l’intèrfon «Truco o trato!?». Jo sempre penso el mateix, tot i que em retinc i no dic res: «Piqueu a un edifici ben gran amb forces pisos que omplireu el cistell!.»
Amb el temps sembla que el Halloween agafa embranzida. Empès pel motor de la indústria del cinema, les grans multinacionals basades en el comerç no han perdut pistonada i s’hi han llençat de ple. Tot i que jo, més aviat, fujo d’aquest tipus de fabricacions capitalistes, he de confessar que aquesta festa no la trobo gens malament. M’agrada la idea que d’alguna manera els nens també puguin participar festivament del Dia dels Difunts. De fet la tradició del Halloween (que ve del «All Hallow’s Eve» o vigília de Tots Sants) amb el popular «Truc o tracte?» que ens ensenyen les pel·lícules es remunta a l’edat mitjana en territoris de la Gran Bretanya, on els infants que recorrien les cases oferien cançons o oracions pels difunts a canvi d’algun dolç. Però també aquesta tradició apareix en alguns pobles de Catalunya on els infants i joves recorrien les cases i resaven per les ànimes del purgatori a canvi de caritat. Són diversos els llocs del món on existeix una tradició similar i encara la mantenen. Nosaltres no. No sé si és per l’obsessió que de vegades tenim com a societat d’amagar la mort als infants, o per algun altre motiu que desconec, però la part festiva l’hem deixat en una tradició merament culinària, la Castanyada, i l’hem deslligat de la mort. I el Dia dels Difunts s’ha acabat convertint en una visita seriosa al cementiri, habitualment protagonitzada només pels adults. Així doncs, potser sí que el Halloween omple alguna cosa que ens faltava.
Per tant, ja que la festa ha vingut per quedar-se, i en un món globalitzat moltes més que en vindran, endavant doncs i que tothom faci el que bonament li plagui. Potser no cal que ens quedem amb l’amenaçador «Trick or treat?», que seria un «Em dones llaminadures o et faig una trapelleria?». I potser tampoc cal el nostrat i oblidat «Una caritat pels vius i pels morts!». El temps dirà on quedarà tot plegat, però pensem que el Halloween tampoc queda tan lluny de les nostres pròpies tradicions.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin