Tots hem nascut lliures però som esclaus de les nostres febleses (3)

M. 1429

A Catalunya, i en els països del nostre entorn, la societat cada cop és més decisiva a l’hora d’assolir objectius que l’enforteixen davant els reptes actuals, però l’ésser humà, com a individu, continua exposat a les seves febleses: el fumador empedreït, el cleptòman, l’adúlter, el ionqui, l’obsès sexual, el jugador, el comprador impulsiu, el pedòfil…Tots han tingut l’oportunitat de no caure en la trampa que els parava la vida, però tots ho han fet, segurament per diferents motius i, un cop dins, és molt difícil sortir-se’n. Per il.lustrar la frase del títol us parlaré del cas concret d’una cleptòmana i el seu espós adúlter:
Una dona de 37 anys vivia plàcidament a la part alta de Barcelona. Tenia marit i tres filles en edat escolar. El marit era gerent d’una multinacional i viatjava molt. Les filles anaven a col.legis de pagament i marxaven amb ella al matí, amb el cotxe, i no tornaven fins al vespre. Això feia que la dona, que tenia minyona per a les feines de casa, després de deixar les nenes al col.legi i desar el vehicle en el garatge, prendre un capuccino amb les amigues i anar a classe de ioga i pilates, no sabés com passar la resta de temps. S’avorria, i com que tenia moltes estones per pensar, un dia començà a sospitar que el marit li feia el pont. Els seus dubtes van aparèixer quan, revisant les butxaques d’una jaqueta d’un vestit que havia de portar a la bugaderia, va trobar dues entrades d’un cinema per bé que ella feia anys que no n’havia trepitjar cap amb el seu home. En una altra ocasió descobrí la factura d’un spa per a dues persones amb nit d’hotel inclosa. Com a dona de l’alta burgesia catalana, malfiada i carregada de prejudicis, decidí no dir res de moment i esperar més proves que confirmessin la infidelitat del marit. De totes maneres, l’ombra d’un pressumpte adulteri la mortificava i ben aviat ell se’n va adonar: no comprenia aquell baixar d’ulls, aquella fredor i aquells silencis cada cop que topava amb ella en la intimitat de la llar. Però mai no fou capaç de preguntar-li el motiu; “cabòries passatgeres” devia pensar, i amb això ja en tenia prou. Després de 14 anys de matrimoni ja estava acostumat als altibaixos del seu caràcter.
Era hivern, prop de Nadal, i per no capficar-se més amb el tema, la dona, després d’atendre les seves obligacions quotidianes, va sortir cap al migdia de casa amb el seu abric de visó; un abric que l’espòs li havia regalat en complir-se deu anys de matrimoni i que gairebé sempre tenien guardat, junt amb altres abrics i jaquetons de pell, al frigorífic de La Sibèria, a la Gran Via. Amb el seu pentinat modelat per Llongueras, el seu rostre ben maquillat i amb les solapes de l’abric alçades, travessà l’avinguda Diagonal i entrà en El Corte Inglés; pujà per l’escala mecànica a la planta del jovent i adquirí uns regals per a les seves filles. Tornà a baixar i s’entretingué una bona estona a la secció de perfumeria; s’emprovà diverses fragàncies; li agradà especialment una “eau de parfum” de Rochas que tenien en promoció damunt el taulell. Ella, aprofitant una distracció de la dependenta, prengué la capsa amb el flascó de perfum i se’l ficà dins la butxaca de l’abric. Tot seguit va demanar pels lavabos i va anar-hi corrents, no pas perquè tingués cap necessitat fisiològica urgent sinó per treure l’embolcall del flascó de perfum on hi havia el “xivato” i llançar-lo a la paperera. Poc després va sortir discretament dels grans magatzems amb el flascó ben amagat junt amb les altres coses comprades, i no va passar res. No sabia ben bé per què, però li semblava que aquell petit furt compensava amb escreix el seu amoïnament pel què hagués pogut fer son espòs a esquena d’ella. En vista de l’èxit, va repetir la jugada en diverses botigues de l’Illa Diagonal sense cap problema. Ja tenia a casa una dotzena d’objectes robats i ella tan contenta. Segur que tot plegat no pujava més de 300 euros però en el fons de l’ànima pensava que per fi havia trencat les regles i fet una cosa rellevant en sa vida: igual que el marit, havia traspassat una línia vermella. Era feliç.
Passades les festes de Nadal i aprofitant les rebaixes de gener, la cleptòmana va tornar a El Corte Inglés i es va aturar a la botiga de Tous. A la vitrina hi tenien un braçalet confegit amb diverses anelles d’acer brillant i negre rematades amb un llaç també d’acer amb el característic osset, i ella se’n va enamorar. Va demanar a la dependenta d’emprovar-se’l i, sense treure-se’l del canell, va senyalar altres joies de les vitrines, entre elles uns arracades, uns collarets preciosos amb cristalls de Swarowski i un fermall de bijuteria fina que feia joc amb el jersei marca Benetton que duia sota el jaquetó de pell de llúdria. Ella va dir que finalment s’havia decidit pel collaret amb cristalls de Swarowski i el va pagar amb la targeta però, mentre esperava el rebut i aprofitant que la dependenta estava atenent una altra clienta, va ocultar el braçalet dins la mànega del jersei i es va retocar el pentinat per dissimular. Finalment la dependenta li va donar el rebut i ella es va girar per sortir dels grans magatzems però, de cop i volta, l’empleada de Tous la va cridar: “¡Señora!” “¡Señora!” cada vegada alçant més la veu, sense que la cleptòmana li fes cas. No havia arribat al portal de sortida quan un segurata la va aturar i amablement li va demanar que la seguís. Van entrar en una mena de rebotiga i, un cop dins, li va dir: “Quítese el chaquetón, por favor”. Ella, amb cara de sorpresa, romangué uns segons sense reaccionar però al final obeí. “Ahora, por favor, enséñeme lo que lleva puesto en el brazo izquierdo, debajo de la manga del jersey”. La dona es va fer la desentesa i quan el vigilant féu un intent de pujar-li la mànega, amb un moviment brusc del braç exclamà. “¡No me toque!”. I se’l va estar guaitant amb posat ofès. El guarda continuà amb veu tranquila i pausada: “Sabemos que ha sustraído un objeto y debe devolverlo a menos que prefiera que la denunciemos”. “¿Se refiere a esta pulsera?” va dir ella tot d’una, allargant el braç amb el braçalet i amb els ulls irats. “¡Es mía!”. “¡No la he robado!”. Llavors l’home li va fer veure que encara duia l’etiqueta del preu penjant d’un fil. Ella es va ensorrar i un sentiment de vergonya li féu baixar els ulls. El segurata li va demanar el DNI, va prendre nota del seu nom i adreça i després l’hi tornà. Abans d’obrir la porta de l’estança se la va mirar de dalt a baix i es preguntà com una dona tan distingida, tan elegant, amb el seu jaquetó de pell de llúdria, les seves arracades d’or blanc amb perles i els seus vistosos anells, havia estat capaç de tacar la seva reputació d’aquella manera. Amb to educat li va dir: “Señora, váyase a su casa y recapacite sobre lo que ha hecho”. La cleptòmana finalment havia estat enxampada però ja era massa tard per esmenar-se i, perduda la vergonya, continuà robant. Ella s’ho prenia com un repte, un innocent joc de risc i, encara que sembli mentida, s’esplaiava cofoia en la intimitat de casa seva guaitant els objectes sostrets com si fossin trofeus. Era la seva manera de protestar contra una societat hipòcrita i revenjar-se del marit que la feia viure desgraciada en l’opulència. El seu espós no es va assabentar mai de la seva curiosa afecció i a ella, al capdavall, tant se li’n donava si li posava les banyes o no. Millor que no ho sapigués perquè en realitat s’ho feia amb un altre home. Evidentment tots dos eren víctimes de llurs febleses.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin