Temors i dubtes d’entretemps

Aquesta setmana estic una mica histèrica. Ho reconec. He hagut de fer el cor fort. Pensareu que em passa alguna cosa greu o realment important, no us espanteu pas, només és que per primera vegada el meu fill de tres anys se’n va de colònies, i dormirà fora de casa! I no una nit, si no dues!. Tota una eternitat per una mare superprotectora com jo. Em sento com si tallés el cordó umbilical, o pitjor, com si marxés un any a la mili.

Quan tenim temors tots reaccionem de la nostra manera. Totes lloables i totes respectables. Tots fem el què podem, vaja! Només faltaria!. Jo quan tinc por d’alguna cosa, sempre em capfico a superar-la, però per fer-ho, tinc tendència a obsessionar-me amb petites coses, autèntiques xorrades a les que hi dóno voltes de forma obsessiva sense arribar a trobar-ne mai la solució.

Aquesta vegada m’ha agafat per la maleïda jaqueta que se n’ha d’emportar. No en té gaires, només dues. La d’estiu i la d’hivern. Però com que ara fa aquest temps que no saps quin temps és… Farà fred? Farà calor? Semblo boja mirant-me compulsivament el temps per intentar saber què he de fer, però aquests homes del temps no en parlen de jaquetes! Una autèntica llauna!

Pensareu que és una autèntica bajanada, potser sí, però és que tot s’ha embolicat perquè al meu fill dissabte li va caure al mig del carrer la nova i flamant jaqueta d’entretemps, la que hagués estat ideal per una ocasió així. I és que en un segon, en només un instant, una ànima no massa bondadosa la va trobar i va decidir que li donaria una altra vida lluny de la nostra família. És a dir, que se la va quedar. De res van servir els només cinc metres que separaven el punt on ens trobàvem d’on l’havíem perdut. Quina ràbia que em va fer! Em vaig enfadar molt. I vaig renyar ferventment el meu pobre fill, que sentint-se culpable de la situació em va dir que no em preocupés que vigilaria a veure si veia un altre nen amb la seva jaqueta i que quan el veiés li demanaria que li tornés. Santa inocència! Com explicar la maldat humana a una criatura de tres anys que té por dels monstres en la foscor i dels dracs imaginaris dels contes, i ni intueix de que els monstres poden ser les criatures més belles del món?

Quan jo era petita i perdia una cosa la meva iaia sempre em deia: «Déu t’ho dóna i Déu t’ho pren». No m’ha estat mai consol. Hauré de respirar profundament i repetir-m’ho com un mantra a veure si aquesta vegada em funciona. Mentrestant, què faig? L’anorac o el jerseiet d’estiu?

Marina Puigdellívol

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin