Safo

Per: Francesc Canellas

Em sembla igual als déus
l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.

Però tot pot suportar-se, perquè…

Safo de Lesbos
(versió Mª Rosa Llabrès)

Tres veus protagonitzen el poema. En primer lloc hi ha el jo narratiu, que hem de suposar que és l’autora: Safo de Lesbos (finals S. VII – principis S. VI a. J.C.); després l’home del segon vers, que s’iguala als déus, perquè sap escoltar (curiosament, que un home tingui aquesta “qualitat” ja era notícia a l’època antiga), i en tercer lloc trobem una persona que escolta estoicament els retrets de la narradora. És el “tu” a qui va dirigida tota la composició. Intuïm que l’autora es dirigeix a una dona, objecte del desig amorós de Safo. Estem, doncs, davant un triangle sentimental que és la causa del contingut del text.
Tot el poema és una llarga confessió: (li colpeja el cor, quan mira l’home; es queda sense paraules; no veu res; tremola tota ella i fins i tot, està a punt de morir); veritablement hi ha una certa ambigüitat en aquest triangle. El vers final justifica encara més aquesta idea i els punts suspensius últims ho confirmarien.
Recordem que la paraula lesbiana prové de la illa grega de Lesbos, pàtria sentimental de Safo.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin