Córdoba.
Lejana y sola.
Jaca negra, luna grande,
y aceitunas en mi alforja.
Aunque sepa los caminos
yo nunca llegaré a Córdoba.
Por el llano, por el viento,
jaca negra, luna roja.
La muerte me está esperando
desde las torres de Córdoba.
¡Ay qué camino tan largo!
¡Ay mi jaca valerosa!
¡Ay que la muerte me espera,
antes de llegar a Córdoba!
Córdoba.
Lejana y sola.
Federico García Lorca
La mort com a destí inexorable al ser humà; el destí està per damunt de la voluntat i la naturalesa, com una força divina, és superior a la voluntat humana. El nostre protagonista ho té tot en contra; tot està escrit en el llibre simbòlic de la vida. La racionalitat no hi pot fer res. Mai arribarà a Còrdova, capital d’Al Andalus musulmà, mai aconseguirà el seu objectiu, mai, potser, trobarà la pau?, felicitat?… desitjada perquè morirà abans.
No sabem els motius i encara que ho té tot pensat (“coneix els camins”, el cavall és bo (“jaca valerosa”), porta menjar (“aceitunas en la alforja”), “nunca llegarà a Córdoba”.
La mort el controla (“me mira desde las torres”) i la lluna “roja”, símbol fatal en la poesia lorquiana, agafa un color on la sang, la passió i la mort assenyalen l’últim final.
El poema obre una gran quantitat d’incògnites que l’autor no aclareix. L’ambigüitat i el misteri formen part de la poesia de l’autor. Estem en un poema tancat: comença i acaba igual; inici i final de la vida.
Com se sap, Lorca va ser assassinat a l’agost del 36, inici de la guerra civil, i ell, com el protagonista del poema, tampoc va arribar a…
Per: Francesc Canellas
Foto:https://www.poetasandaluces.com/
