Parlem amb David Fernández

Fotos: Dani Casas (portada)

David Fernández, és un santfruitosenc d’adopció, resideix al nostre poble des del 2006, nascut a Sabadell (1973). Recentment ha assolit la màxima categoria internacional de l’arbitratge en la disciplina del voleibol.
MONTPEITÀ.- Podem dir que, ara mateix, amb tu, tenim un santfruitosenc que podria xiular una final olímpica o la final d’un campionat del món?
DAVID.- Doncs des de fa menys d’un mes, que és quan vaig ascendir a la màxima categoria internacional, així és, podria ser designat per xiular un partit d’aquest nivell.

📷: 3mmedia/Mairizio Lollini

M.- Per arribar a la màxima categoria mundial, ja deus tenir una àmplia trajectòria a nivell internacional…
D.- Sí, fa ja sis o set anys que estic a la màxima categoria continental, en el meu cas l’Europea, el que m’ha permès xiular partits de Champions League europea i diverses competicions en l’àmbit europeu. El següent pas és assolir la categoria B internacional, que ja permet xiular partits internacionals més enllà del propi continent, i en darrer terme hi ha el nivell A, que és el màxim nivell i que és el que ara he assolit. Actualment som uns 40 arbitres a tot el món en aquesta categoria.
M.- Estem segurs que tard o d’hora, doncs, una final mundial o olímpica t’ha de “caure”…
D.- Les possibilitats hi són, sobretot pel què fa a Mundial, als Jocs Olímpics el ventall d’àrbitres s’amplia perquè es tenen en compte les quotes territorials, és a dir, podria haver-hi arbitres que no estiguéssin entre els 40 millors i de la categoria A, per poder representar el seu territori en cas que no tingui cap àrbitre d’aquesta categoria.
M.- Parla’ns una mica dels teus inicis en el món del voleibol i de l’arbitratge
D.- Vaig començar jugant a voleibol quan tenia 13 anys i la idea de l’arbitratge va començar a ballar-me pel cap arran d’una anècdota durant un partit quan tenia 16 anys: Jo solia protestar bastant les decissions arbitrals (riu)… i en un partit, l’àrbitre em va dir: “tu series un bon àrbitre, protestes, però protestes amb bon criteri!”. Amb aquestes paraules al cap, quan vaig tenir 18 anys, vaig començar el curs d’àrbitre. Vaig seguir jugant fins als 22 o 23 anys, però a partir d’aquest moment, ja em va ser impossible compaginar jugar, xiular i la feina, així que vaig decidir deixar de jugar i centrar-me només en l’arbitratge compaginant-ho amb la feina.

📷: 3mmedia/Mairizio Lollini

M.- Parles de compaginar-ho amb la feina… es pot viure de l’arbitratge?
D.- No! és molt complicat, en alguns casos es pot arribar a assolir un sou per “viure”, però això representaria estar xiulant partits constantment, amb els viatges, allotjament, etc… per acabar obtenint un rendiment econòmic molt mins. En el cas d’alguns àrbitres de països amb rendes molt baixes i un cost del nivell de vida molt baix, sí que xiular un partit internacional li pot resultar rendible, doncs el què cobrarà pel partit supera el què cobra a la feina normal, però en el cas d’aquí això no és així de cap manera.
Al voleibol falta promoció, tv, publicitat, diners…i diners per fer més promoció, més tv, etc… el peix que es mossega la cua.
M. Tots tenim al cap les polèmiques que es generen al voltant de l’arbitratge entre aficions i en els mateixos terrenys de joc, al món del futbol, és comparable això en el Voleibol?
D.- No té res a veure. Les aficions són molt diferents. Una de les diferències bàsiques és que l’afició del Voleibol és en general bastant entesa en l’esport que veuen, al futbol hi ha molt més hooliganisme i gent que va allà a descarregar frustracions personals, a esbafar-se, sense saber absolutament res de l’esport, naturalment parlo d’alguna gent, eh…no de l’afionat al futbol en general. M’agrada comparar l’afició del voleibol amb el que seria l’afició del Baxi Manresa de Bàsquet, passió, coneixement de l’esport i ambient sa en general.
M. Com veus el voleibol a Sant Fruitós de Bages?
D.- Molt bé, amb molt bona salut. És molt difícil arribar a nivell en què s’està avui a un poble com el nostre, amb equips a totes les categories, aleví, infantil, cadet… i tenir dos equips Sèniors, un d’ells a primera i crec que classificat per jugar la fase d’ascens. Vull destacar la gran tasca que va realitzar l’Ivan Pozo de Paidos amb el voleibol femení aquí, que ens ha portat on som ara i a fer que altres pobles hagin començat a iniciar quitxalla al món del Voleibol. En aquest cas, això sí, parlem d’equips femenins, jo tinc un fill i per jugar a Voleibol ha d’anar a Manresa.
És molt lloable la tasca d’iniciar nens i nenes al Voleibol, perquè és molt difícil fer-ho, en bàsquet o futbol al començar vas i corres amunt i avall amb una pilota, és més atractiu per un petit, però el voleibol estas estàtic, pots passar molta estona sense tocar la bola, i amb sort una o dues vegades, és fàcil que un nen o nena s’avorreixin al començament, d’aquí el gran mèrit que hi dono, i especialment aquí Sant Fruitós, clar.
M.- Doncs moltes gràcies David, esperem veure’t aviat en una gran final internacional.
D.- Gràcies a vosaltres