Opinions de sobretaula: Sense vergonya

Marina Puigdellívol 4 d'octubre de 2023

280 Views

Em poso les mans el cap mentre veig les imatges de la batalla campal al mig del passeig de Manresa entre dues colles de joves, els uns magrebins i els altres llatinoamericans. Fa molts anys que la rumorologia parla dels conflictes i baralles entre algunes bandes d’aquests, però el que canvia aquest cop, és l’hora i el lloc de la batalla. Al mig del passeig d’un dissabte a la tarda. A les imatges que corren es veuen unes iaies esparverades que intenten aixecar-se amb dificultats per sortir del lloc. Al costat un senyor ni es mou, es queda clavat a la cadira quan tothom s’aixeca corrents, com si mirés un espectacle per la televisió, un «West Side Story» a la manresana. No reacciona. Em trenca el cor. No entén res del què ha passat. Jo tampoc.

De baralles sempre n’hi ha hagut, però s’estomacaven en racons amagats i solitaris.

Intento preguntar-me què és el què ha canviat perquè sense miraments s’iniciï una baralla al costat de iaies indefenses al cor de la ciutat. Han perdut la vergonya? El respecte? O ja no n’han tingut mai?

I aquí és on el món se m’enfonsa, perquè em ballen pel cap idees barrejades de ràbia i por. Idees que no m’agraden, perquè van lligades amb el fet de que els implicats en la baralla tinguin una cultura diferent a la meva. Aquesta manca total de respecte per la ciutat i els seus costums em desconcerta.

Passejo pels carrers de Manresa, paisatge de la meva infantesa i joventut, i només en reconec l’asfalt i les parets. Sento que ja no és la mateixa ciutat. I la sensació d’inseguretat creix com si fós un polvorí. Potser no m’haurien de bullir aquestes idees. Però els sentiments són sentiments i afloren sols, i són difícils de controlar. Sobretot els que són dominats per la por. Per sort, sé que aquesta sensació d’ara és passatgera, em marxarà. I no em digueu racista, que no ho sóc. Crec profundament en que tots som humans i ens mereixem el mateix respecte. Tots. Ningú és millor o pitjor en funció del seu origen o del seu color de pell. Per això sense vergonya, dic que aquests pensaments se m’escapen enduts per una barreja de recel i por a cultures desconegudes i maneres de fer que no reconec.

I no sóc sola. A molts ens passa el mateix i comentem amb la boca petita les nostres pors en els cercles de confiança. Algunes amb fonament i d’altres no. Perquè hi ha cultures que porten maneres de pensar i accions que no encaixen en els nostres valors i la nostra manera de fer. Com la misogínia o la violència.

I se n’ha de parlar d’aquestes coses. Sense por. Cal afrontar aquests xocs culturals, treballar-los. Perquè si no la ràbia porta la desconfiança, la desconfiança porta la por, i la por porta l’odi. Estem a punt de transformar-nos en una societat recelosa de l’estranger quan no ho hem estat mai. Fer veure que no passa res, no és la solució. Els sentiments surten, no es poden aturar. Hem de parlar-ne sense vergonya.