A vegades allò que estimes, allò que més t’agrada fer, el que et fa viure moments inoblidables i sensacions que a voltes es fan difícils d’explicar, també et fa sentir el dolor d’una pèrdua.
Per mi la muntanya sempre ha estat present en la meva vida, tant l’excursionisme per les muntanyes del nostre país, l’alpinisme a cims de més de 4.000 metres, l’esquí de muntanya i en especial l’escalada per parets d’arreu de Catalunya, han marcat la meva vida des dels 14 anys i fins ara, en què ja jubilat puc sortir a escalar 3, 4 o més dies a la setmana.
Aquestes activitats son màgiques i gratificants, però comporten un risc que cal conèixer i controlar en la mesura que això és possible.
Al llarg d’aquests anys de trescar per la muntanya diversos amics i companys de cordada han perdut la vida mentre practicaven l’escalada, i això et fa sentir dolor per la seva pèrdua, però a l’hora, et fa sentir més viu que mai perquè tens la sort de poder continuar fent allò que et fa sentir precisament viu cada cop que acabes una escalada o arribes al cim d’una muntanya.
Vaig tenir la sort de compartir dies a la muntanya amb un dels grans alpinistes del nostre país, en Manel de la Mata, que va morir escalant el cim del K2, de més de 8.000m, considerat com el més difícil de tots els 14 vuit mils que hi ha a l’Himàlaia.
Vaig compartir corda obrint moltes vies d’escalada amb en Toni Alarcón, que ens va deixar fa pocs mesos després d’una cruel malaltia que l’ha allunyat per sempre de la muntanya.
La setmana passada vaig estar escalant al costat de la Txell Fusté, la manresana que juntament amb el seu company és noticia perquè no han tornat a casa, perduts al Pirineu francès sota una tempesta de neu i vent.
Aquestes són les pèrdues que et fan meditar en el risc que comporta l’activitat que tant ens agrada, i alhora et donen la possibilitat de valorar fins a quin punt et vols arriscar sense que malgrat tot et plantegis deixar de fer-ho.
Com va dir un gran alpinista quan li van demanar quin sentit tenia per a ell el muntanyisme, per què pujava muntanyes i escalava parets, ell va contestar: “perquè són allà”
A vegades fem coses difícils i arriscades simplement per una raó ben senzilla, perquè alguna força interna ens empeny a fer-ho sense cap més motiu.