Fa bastant temps em va trucar a la porta un noi del Centre d’Estudis d’Opinió que feia aquestes enquestes polítiques que tot sovint surten als mitjans de comunicació. El vaig obrir amb desgana, després de suplicar-me que l’atengués, ja que se’l veia desesperat. Em va dir que a aquella hora (devien ser cap a les 11h del matí) no trobava ningú. Feia una estona que trucava portes i, o no l’obrien, o només trobava gent gran. Necessitava algú de la meva franja d’edat o sinó li picarien el crostó. Em va explicar que venia de Barcelona, que allà els carregaven en furgonetes cap a les 9h per deixar-los anar enmig d’un poble o ciutat que els responsables havien triat. Els havien donat tres hores per fer una quantitat d’enquestes determinada tot cobrint diverses franges d’edat. Havia d’anar a l’idea perquè quedava poc perquè els vinguessin a recollir perquè se n’anaven a dinar a casa. Sorpresa per la seva sorpresa de no trobar gent en edat laboral a aquelles hores li vaig demanar: «I sempre feu les enquestes a les mateixes hores?». «És clar! És el meu horari laboral! Faig això cada dia, els dies laborables.» va contestar, i va afegir amb una barreja d’enfadament i desànim: «En aquest poble no trobo ningú que no estigui jubilat o l’atur!». I què s’esperava a mig matí? La gent a aquesta hora és a la feina! Però feia cara de bon xicot i em va fer pena, i en comptes de tancar-li la porta als morros, que és el què realment em venia de gust, vaig tenir la santa paciència de dedicar més de mitja hora del meu temps a posar nota a polítics i a ideologies, així pel broc gros. També a dir a qui havia votat i a qui pensava votar en totes i cadascuna de les eleccions possibles. Va ser una autèntica agonia, una tirallonga de preguntes que no s’acabava mai, i que només pot ser suportada per aquells o molt entusiastes o molt avorrits.
«-Et consideres de dretes o d’esquerres?» Em va demanar només començar. Quan va veure que m’ho rumiava, em va aclarir que si eres d’esquerres volia dir que estaves amb el poble i si eres de dretes amb el poder. Com si fossin equips de futbol i et demanessin amb qui vas. Vaja, comencem bé, vaig pensar. I és que des de l’inici vaig constatar que després de cada resposta, el noi em feia un comentari valorant positivament o negativament la meva resposta, vaig decidir de dir-li el què volia sentir. Vaig mentir. Descaradament. En quasi tot. El noi va marxar satisfet. I jo em vaig quedar amb la certesa que les enquestes del CEO no valen per res.
Per això, quan els mitjans de comunicació subvencionats fan bombo i platerets amb segons quins resultats obtinguts a les enquestes, a mi se m’escapa el riure. I tenen la barra d’obrir noticiaris amb els seus resultats!
Els últims diuen que els joves són molt de dretes. Les notícies s’inflen i els tertulians s’exasperen i s’escandalitzen. «Oh! No pot ser!» diuen. Ah sí? Perquè quants n’han trobat de joves a casa a mig matí?. Podrien començar dient: Diuen, diuen… i seria més ajustat a la realitat. I més barat!
