No jutgis mai una persona per la seva aparença sinó per les seves accions.

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 33

Any 2002. La Sandra era una jove de 18 anys que vivia a Barcelona i estudiava Biologia a la Universitat. Els seus pares, gent benestant, gaudien d’un àtic dúplex de 140 m2 a l’avinguda de la Bonanova i tenien en propietat 3 habitatges més en règim de lloguer a l’eixample, fruit d’una herència familiar. A banda d’això, disposaven des de feia anys d’una torre a Calafell, a primera línia de mar, on anaven a passar els caps de setmana i els estius.
El pare era delegat de zona de Caixa Penedès i la mare exercia de metgessa en una clínica privada. Tots dos es guanyaven bé la vida i eren catòlics practicants; A la nena, filla única, no li mancava de res i podia seguir tranquil.lament els seus estudis, sortir amb les amigues i acudir a centres d’oci. Precisament en un Spa del barri on cada matí a primera hora feia aqua-gym i pilates, va conèixer l’Antoni, un xicot morè, de cabell ondulat, ulls verds, espatlles amples, cintura de figurí i amb tatuatges als braços i cames. De bell antuvi li semblà un noi una mica fatxenda que presumia del seu cos atlètic i de tenir una Yamaha R1 de 150HP que era l’enveja dels amics. Un dia li va proposar de fer una excursió amb la moto i ella, després d’algunes reticències, s’hi va avenir. Van enfilar la carretera de l’Arrabassada fins a St. Cugat, on es van asseure a la terrassa d’una cafeteria per prendre un refresc. L’Antoni era xerraire de mena i no parava de garlar. Ella se l’escoltava amb atenció i la seva feina era intentar esbrinar què hi havia de veritat i de mentida en tot el que deia. Li explicava que els seus pares estaven divorciats i que tenia una germana menor d’edat que vivia el tràngol de passar un cap de setmana amb el pare i el següent amb la mare. Ell, per contra, s’havia emancipat de casa seva als 19 anys i compartia pis a Barcelona amb tres amics. Ara en tenia 22 i estava fart de tot: d’estudiar, de treballar en una feina que no li agradava, d’anar sempre als mateixos bars musicals i discoteques, d’enrotllar-se amb les “pijas” de sempre i d’aguantar els sermons via mòbil de sa mare que, per cert, seguia mimant-lo i protegint-lo com quan era un nen. La seva família vivia a Lleida; la mare, pubilla adinerada, tenia diverses plantacions d’arbres fruiters i el pare era propietari d’un magatzem frigorífic per guardar-hi les pomes i peres abans de distribuïr-les arreu. “Estan separats”, deia l’Antoni amb sorna, “però els uneix la pela”. A còpia de compartir trobades, la Sandra començà a habituar-se al seu caràcter arrauxat fins a trobar-lo bromista i simpàtic. El veia espavilat, decidit i una mica barrut que és com a ella li agradaven els nois. A més era alt i amb uns trets facials que li recordaven l’actor Joel Joan de “Plats Bruts”.
Arribava el mes d’agost, temps de vacances, i els pares de la Sandra es preparaven per anar al xalet de Calafell per passar l’estiu. La nena, lògicament, havia d’acompanyar-los i, davant l’evidència que durant un mes no podria veure’s amb l’Antoni, aquest li va suggerir de fer una escapada amb moto a la Costa Daurada per passar un cap de setmana junts. Ella ho va comunicar als seus progenitors i, després de la negativa inicial, finalment el noi de la Yamaha fou convidat a dinar.
El diumenge assenyalat, mentre els pares i la Sandra feien l’aperitiu al porxo situat a la part de darrere que donava al jardí, van sentir el brugit característic de la moto que s’atansava. La noia s’aixecà d’un bot de la cadira i s’apressà a obrir la porta del carrer per veure’l arribar. L’Antoni s’aturà just davant la porta, baixà de la portentosa màquina i, un cop la va tenir aparcada, es va treure el casc i somrigué. Les mirades es creuaren en una mena de complicitat afectiva, però sense dir-se res; tots dos estaven nerviosos. Un cop dins la casa, abans de recórrer el passadís i creuar l’ampli saló-menjador fins al porxo, es feren un petó de benvinguda. Els pares els esperaven asseguts i, quan la parella aparegué, van donar la mà al noi i el convidaren a seure.
Després de mantenir una conversa intrascendent durant uns minuts, el pare va voler furgar en la vida de l’Antoni, car no volia que la nena s’emboliqués amb segons qui. Ell li va explicar allò del divorci i els negocis dels seus pares, que tenia una germana de 15 anys, i que treballava com a expert d’informàtica en una empresa de manteniment i reparació d’ordinadors. Com que la mare de la Sandra es fixava en els tatuatges mentre ell anava parlant, el noi es va avançar i li confessà que eren obra d’un artista de Barcelona molt conegut. Al banquer no li feia gens de gràcia això dels tatuatges als braços i cames però ho va considerar un mal menor. L’important, pensava, “és que sigui bona persona i tingui una feina”.
Aquella primera trobada amb la família de la Sandra fou l’inici d’un llarg festeig. Mentrestant, ella havia acabat la carrera de Biologia i aprofitava els mesos d’estiu per fer un estudi sobre la flora del Pirineu de Lleida amb dues companyes de la Universitat. L’Antoni la visitava els caps de setmana, li portava queviures i l’ajudava en la tria de mostres.
La mare de la Sandra, que era catòlica, apostòlica i romana, no veia amb bons ulls que sa filla estigués a la bona de Déu entre muntanyes i, a més a més, rebés l’Antoni setmanalment ja que això suposava un descontrol total sobre la nena i, lògicament, es temia el pitjor. Per això començà a pressionar la Sandra perquè formalitzés la relació amb el noi i s’hi casés. L’Antoni no tenia ganes de passar per la sagristia vist el fracàs matrimonial del seus pares però, davant l’insistència de la seva xicota, al final cedí. La cerimònia tingué lloc a l’església de la Bonanova amb missa, orgue i coral inclosa, és a dir, que se celebrà “por todo lo alto”, amb més de 150 convidats que després es traslladaren a un exclusiu restaurant de Barcelona per al banquet de noces. Fou un aplec d’elegants vestits d’etiqueta amb llacet per part dels senyors, i de modelets refinats i multicolors per part de les dames. Al cap d’unes hores de menjar i beure a dojo, la xirinol·la anà en augment i el nuvi, completament begut i fumant un Montecristo, deixà la Sandra plantada i anà a seure a la taula d’uns amics, motards com ell, amb els quals havia compartit moltes gresques; no se n’aixecà fins que la festa va arribar a la seva fi. La núvia, va romandre tota l’estona asseguda a la taula nupcial, al costat dels seus pares i de la mare de l’Antoni, única familiar directe per part d’ell que havia assistit al casori. Per primera vegada en la seva vida, la Sandra sentí el pes de la solitud i un gran desassossec. El viatge de lluna de mel el van fer amb moto al Marroc i al Sàhara convivint amb els tuaregs i, de tornada, es van instal·lar en un dels habitatges dels pares d’ella, al carrer Diputació prop de la plaça de Tetuan, ja que els llogaters, uns vellets minusvàlids, l’havien deixat feia poc per anar a una residència d’avis. Els primers 10 anys de matrimoni passaren ràpid, bo i dissimulant les freqüents disputes conjugals amb una aparent normalitat fins que un dia la Sandra va dir prou i es va presentar a ca’ls seus pares per dir-los que no volia tornar amb l’Antoni, ja que l’obligava a esnifar cocaïna, a practicar sexe foll i la maltractava contínuament.
La mare, en sentir això, es posà les mans al cap; per molt que hagués pregat i encès espelmes a tots els sants de la seva devoció, la crua realitat era que tenia la filla malcasada i de retorn al niu. Mentrestant, l’Antoni seguia fent vida en el mateix habitatge i de cap de les maneres volia deixar-lo fins que el van fer fora amb una ordre judicial.
Quan la Sandra va tornar a l’apartament del carrer Diputació al cap de 2 mesos, va trobar la cuina amb un munt de plats bruts a l’aigüera i deixalles arreu, els armaris enllardats i fets malbé, i amb les postades tretes, el quarto de bany fastigós i ple de tovalloles usades pel terra, el saló-menjador amb el mobiliari malmès i sense la vaixella ni la cristalleria, i el dormitori amb el llit desfet, els armaris oberts i mig buits. Què havia passat? Doncs que l’Antoni, amb la complicitat de sa mare, s’havia endut el què considerava eren les seves pertinences i alguns objectes de valor.
La Sandra, que ara té 36 anys, surt amb un home de 54, vidu i pare de 3 fills. És feliç i jura que mai més no es tornarà a casar.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin