L’Úrsula i una nit inoblidable.

Conte guanyador de 5è d’EP
Autora : Clàudia Pino

Em dic Úrsula, tinc 10 anys i sóc una noia com la majoria. M’agrada passar moltes estones amb les meves amigues i veure els estels quan es fa de nit. Visc en un poble petit de Barcelona, que es diu l’Ametlla de Merola on tots ens coneixem, així que visc a prop de les meves amigues i tenim llibertat per anar pel poble sense problemes.
Tot va començar en una nit d’estiu, recordo que feia molta calor, el cel estava destapat sense cap núvol, replet d’estels i la lluna estava radiant. Estava embadalida mirant el cel, i de sobte vaig veure una gran bola de llum que va desaparèixer entre els arbres davant de casa meva. Em vaig quedar immòbil sense poder moure’m. Quan vaig reaccionar, vaig anar corrent a casa de la Carlota. La Carlota és la meva millor amiga. És molt divertida, però una mica tafanera; li encanta saber la vida de les persones alienes. Quan vaig arribar a casa seva, vaig llançar una pedra a la finestra de la seva habitació. És un codi que tenim quan hi ha una urgència.
Va sortir a la finestra.
– Què passa Úrsula? – em dir la Carlota.
– Obre’m la porta, no t’ho creuràs! – vaig dir-li amb la veu trencada. Pujant les escales gairebé caic.
– Úrsula? Què passa? Et veig molt nerviosa! – em va dir amb cara de preocupada.
– Carlota no t’ho creuràs! Però quan estava veient els estels, de sobte he vist una bola de llum que ha desaparegut entre els arbres!!! – li vaig dir molt nerviosa.
– Apa, Úrsula! Exageres…, segur que has vist una estel fugaç – em va dir rient.
– No, no! Jo sé el que he vist i no era cap estel fugaç – li vaig dir amb cara enfadada.
De sobte, algú va trucar a la porta.
– AHHHHHHHHHH! – vam cridar les dues.
Després d’uns segons pensant si obrir la porta o no, al final vam decidir d’obrir-la. Primer no vam veure a ningú, però quan vam mirar al terra, hi havia una espècie de fada, era molt, molt petita recordo.
– No pot ser veritat! Això és insòlit! – va dir la Carlota amb veu d’espantada.
– Em dic Neferet! Vinc del planeta Ulisses i necessito ajuda – va dir la petita fada.
– Del… del pla… pla…planeta Ulisses? Neferet? – vaig tartamudejar.
– Necessito una ràdio, sisplau! M’he perdut i necessito les coordenades del meu planeta – va dir Neferet.
La Carlota i jo estàvem perplexes del que estàvem veien. En aquell moment la Carlota, se’n va recordar que el seu pare tenia una ràdio molt antiga que li havia regalat el seu avi.
– Sí, sí! en tinc una, però és el garatge – va dir la Carlota cridant.
Estava observant la Neferet. Es veia molt preocupada i em va fer molta pena i vaig pensar:
– Sola, perduda en un planeta que no es el teu… Mare meva, quina por si em passés a mi!
Quan vam arribar al garatge, la Carlota va agafar la ràdio i li va donar.
– Moltes gràcies m’heu salvat la vida! – va dir la Neferet amb veu alleugerida.
La Neferet va agafar la ràdio, va posar les coordenades del seu planeta i va parlar en un idioma que no enteníem.
– Neferet, ho has pogut solucionar? – li vaig dir.
– En 5 minuts em venen a buscar! – va dir la Neferet satisfeta.
Ens vam mirar les tres, i vam somriure. De cop i volta una llum immensa va il·luminar tot el garatge.
– Em venen a buscar! Moltes gràcies per tot el que heu fet per mi, he deixat les coordenades gravades a la ràdio perquè ara teniu una altre amiga – va dir la Neferet molt contenta.
– La Carlota i jo vam somriure.
Ens vam acomiadar amb una petita abraçada i se’n va anar. Ara la Carlota i jo, un cop per setmana, parlem amb ella i ens expliquem les coses que ens passen.
Va ser una nit inoblidable i ara puc dir que tinc una amiga a un altre món.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin