0 Shares 225 Views

Lluís Espinal, locutor de ràdio.

8 de juliol de 2020
225 Views

Per: Miquel P. Cortina –

Era l’any 1971. La seva entrada a Radio Fides es va anticipar al cop d’estat que instaurà la dictadura d’Hugo Banzer a Bolívia al llarg de set anys. La seva paraula en aquells moments era pura gosadia:

“Ja n’hi ha prou de mort. Ja n’hi ha prou de destrucció. Dubtem almenys un instant abans de fer servir les armes. Bolívia necessita els seus fills vius per engrandir la pàtria. No exaltem excessivament l’heroisme de la mort. Recordem que els morts d’aquests dies són fills del nostre poble, siguin soldats o universitaris. Cada vegada que una llar està de dol, és la pàtria la que pateix”.

Precisament en aquells dies del cop de Banzer, el Lluís està sol al capdavant de la ràdio. Amb una sang freda que esborrona, seguia emetent quan les altres emissores, amb més “prudència”, callaven. Així ho explica ell mateix:
“Cal que no ens limitem a situar cap realitat política nova davant el tribunal de Déu i de la Història, ja que aquests tribunals són massa lluny i massa enlaire. Cal també posar-la davant el tribunal del sentit popular d’avui i d’ara. Aquest poble ja observa i jutja; i no el convenceran només amb paraules…La fidelitat del poble es guanya amb la fidelitat al poble”.

Lluís Espinal trobava les dreceres més sagaces per referir-se indirectament a la situació dictatorial a la qual estava sotmès llavors el país. Les seves crítiques de cinema difoses per la ràdio no eren fitxes anodines en les que el formalisme es deslligava dels aspectes de contingut, i aquests servien sempre d’una manera o altra per remetre l’oient al context històric propi. El mateix podem observar en les seves editorials sobre política internacional. Si la repressió no permetia referir-se directament als abusos de la dictadura, en canvi, ell se les enginyava per emfasitzar el seu parer sobre situacions semblants que es vivien en altres països. El lector ho relacionava tot seguit.

Com a exemple de la claredat amb què el Lluís presentava l’Evangeli, transcrivim un fragment de la meditació sobre l’Evangeli de Mateu, llegida per ell mateix a Radio Fides, el 26 de novembre de 1972: “Tenia gana i no em vau donar de menjar” (Mateu 25,42):
El judici de Déu sobre els rèprobes és prou clar: “Tenia gana i no em vau donar de menjar”. Aquesta sola frase és la lliçó més profunda de religió i de teologia. La religió té quelcom a dir a l’home en relació amb la fam i la pobresa ja que en qualsevol pobre que pateix fam, Crist hi és present.

Si el cristià i l’Església es despreocupessin del famolenc i de qui pateix, tant els faria el Crist afamat. Per a ser condemnat només cal aquesta acusació de Crist: “Tenia gana i vosaltres no em vau donar de menjar”.

Aquí també se’ns aclareix un tipus d’injustícia que, de vegades, no tenim en compte: no tan sols és dolent fer el mal, sinó deixar de fer el bé. No només és mesquí fer passar fam als altres sinó també no treballar per tal que els altres deixin de passar fam.

Si Crist es lamenta, dient-nos “no em vau donar de menjar”, no cal meravellar-nos pel fet que el cristià prengui partit pel pobre i per l’oprimit, i no pas pel ric i per l’opressor; perquè ja abans que nosaltres, és el mateix Crist qui ho va fer.

Aquells qui volen una Església neutral davant els problemes de l’afamat, desitgen un absurd: proposen, ni més ni menys, que una Església i un cristianisme neutral davant Crist.

Seria tràgic que Crist ens digués, no només a cadascú de nosaltres sinó als cristians col.lectivament i com a institució: “Tenia gana i no em vau donar de menjar”.

Però la seva veu incomodava cada vegada més a molta gent. L’editorial del dissabte 3 de febrer de 1973 és retirat per instàncies jeràrquiques supremes. S’intitulava “Lo viejo y lo nuevo” i advocava per una regeneració de l’Església en la que el futur era a mans d’una gerontocràcia que impedia la seva modernització. Arran d’aquest fet “Lucho” plega de Fides però poc temps després passa a Radio San Gabriel. I, més tard, quan se li tanquen les portes del diari “Presencia”, com ja hem dit en un capítol anterior, torna a Radio Fides. Ja formava part de la seva vida, segons deia ell mateix, aquell anar i venir d’un lloc a l’altre. Allò que mai no canviava en ell era la seva tossuda i lúcida integritat.

El darrer editorial que el Lluís va escriure per a Radio Fides va ser emès el dijous 21 de març de 1980, la vetlla de la seva detenció i assassinat. El títol: “Alerta a la temptació nazi”. Hi deia: “Aquells que creuen que són posseïdors de la veritat política i que només ells la tenen, estan en un esquema neo-nazi…Aquells que creuen en la lògica de la pistola, i patrocinen el terrorisme, lògicament són neo-nazis”. L’endemà mateix, “Lucho” era víctima d’aquests patrocinadors del terrorisme.

Així de clar i contundent era Lluís Espinal davant els micròfons. Per ell, dir la veritat era gairebé un sacrament.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com