0 Shares 192 Views

Lluís Espinal en els mitjans bolivians

23 de juny de 2020
192 Views

Per: Miquel P. Cortina

– Lluís Espinal es va nacionalitzar bolivià l’11 de juliol de 1970 i tota la seva estada d’11 anys i 7 mesos a Bolívia la va consagrar a la crítica i producció cinematogràfica, a la TV, a la ràdio i al periodisme. Col.labora a Radio Fides, en els diaris “Presencia” i “Última Hora” de La Paz; produeix uns quants curtmetratges per a la televisió d’aquell país, forma part del grup productor cinematogràfic bolivià Ukamau i participa en el rodatge de films junt amb personalitats conegudes en el camp del 7è. art; és profesor de mitjans de comunicació social a les universitats Mayor de San Andrés i a la Católica de La Paz i, des de l’any 1979 dirigeix el setmanari “Aquí”.

Durant els seus anys a Bolívia va escriure 12 llibres sobre cinema que han estat publicats dins la col.lecció “Cuadernos de Cine” de l’editorial Don Bosco. Voldríem almenys fer esment dels títols d’aquestes obres per tenir una idea de cap a on anava la problemàtica del Lluís i quina era l’amplitud dels seus coneixements sobre el tema: “Géneros Cinematográficos”, “Historia del Cine (1945-1970)”, “Lenguaje cinematográfico”, “Directores de cine”, “Psicologia del cine”, “Cine y televisión”, “Simbologia en el cine”, “Narrativa cinematográfica”, “Consciencia crítica ante el cine”, “Sociologia del cine”, “El cine como mito” i “Técnica del guión cinematográfico”. En col.laboració amb altres autors també va escriure “Cine y censura”. Tot i dir-se “cuadernos”, la majoria d’aquests textos superen les 150 pàgines i han estat editats diversos cops. En tots ells el Lluís es mostra com un veritable coneixedor i didacta de la matèria. Dotat d’una especial sensibilitat per a la comunicació i la cultura, no es limita a ser un professional dels mitjans de comunicació sinó que en va fer l’instrument del seu servei al poble bolivià, desesperançat i sense veu. L’experiència de la dictadura franquista que havia patit a Catalunya, i sobretot la seva integritat personal i un elemental sentit de la justícia, el van fer esdevenir profeta de la llibertat i de l’esperança.

Lluís Espinal deia sovint que ell no creia en l’art per l’art. Tot llenguatge artistic era per ell un llenguatge social. La qüestió artística era només la forma, l’instrument per a transmetre un missatge o comunicar el propi pensament. Per això no es considerava un artista comunicador, sinó un comunicador que procurava fer les coses artísticament, per arribar a més gent i fer-ho d’una manera millor. És a dir, un crític sense matissos ni concessions; menys encara en el terreny que ell dominava i saborejava gustosament: l’art.

L’any 1970 és contractat per la Televisió Boliviana i dirigeix el programa quinzenal “En Carne Viva”. L’esquema de cada programa era molt semblant a “Cuestión Urgente” que havia posat en pràctica a Espanya a través de TVE, i on treia a la llum les misèries i mancances socials del règim franquista. Es tractava de respondre a una sèrie de qüestions mitjançant les quals podia arribar a definir-se una situació social. Per exemple, la de l’empresonat, però també la del carceller; extenent el tema fins a la presó de dones, i vers la readaptació dels presos un cop alliberats. Al poc d’emetre’s la sèrie, va començar a trobar resistència en alguns sectors reaccionaris.

El programa “Violencia” estava dividit en tres parts. La primera mostrava la misèria i el subdesenvolupament. La segona era un simulacre d’operacions militars i de repressió. Descriu, en aquest segment, accions de guerrilla urbana, com les que van tenir lloc a La Paz a finals dels anys 60, i narra la tortura i la mort d’un suposat guerriller. Inclou escenes descriptives de la dramàtica situació econòmica del poble. L’episodi d’un militar encarregat dels organismes de repressió. L’assassinat del coronel Selich, que es produirà dos anys més tard, el farà esdevenir denunciant.

Per a la tercera part –l’entrevista amb els encaputxats de l’ELN (Ejército de Liberación Nacional)—es va fer raptar amb tot l’equip de rodatge i conduir a una “casa de seguridad”, un lloc secret, on hom pogués filmar l’acció.

Conclòs el programa, la tisora de la censura estatal va tallar les declaracions de l’ELN. Deixem que el mateix Lluís Espinal comenti aquest fet extraient algunes frases d’una missiva que va remetre a la seva germana Maria Salut, religiosa contemplativa:
“Hi ha coses que no goso explicar als de casa, car podrieu alarmar-vos i preocupar-vos sense motiu. Farà cosa d’un mes que em van expulsar de la Televisió on treballava darrerament fent un programa anomenat “En Carne Viva” i que tractava dels problemes dels nostres germans més desemparats. Per exemple va agradar molt un programa sobre els interns de les nostres presons. A dins hi ha gent que porta anys i panys sense judici, ni causa. El programa que va portar problemes en fou un sobre la violència, un tema molt rellevant en la nostra societat boliviana; jo havia aconseguit una entrevista amb uns guerrillers que acabaven de raptar un industrial; era un document de gran interès periodístic. El fet és que, arran d’això, em van expulsar de la Televisió.

Durant una setmana, en tots els diaris van aparèixer articles sobre el tema i protestant de la meva expulsió. Jo no vaig participar en la campanya en defensa meva. Tenir les mans lliures resulta providencial per a mi, puix fa temps que volia esmerçar el meu sacerdoci en un camp possiblement de més profit. Per aital raó en aquests moments estic cercant una feina en una fàbrica com a sacerdot obrer. No és pas que em manqui feina a la ràdio o a la premsa (acaben d’oferir-me ni més ni menys que la Direcció d’una emissora de ràdio)…Amb tot això vull dir-te que no et preocupis per mi. Tinc molts bons amics. A la setmana següent de sortir de la Televisió, el batlle de Potosí em va encarregar de donar un curs a la comissió municipal de censura d’espectacles. Al cap de dos dies, el director d’un diari de La Paz m’oferia d’escriure un article setmanal en el seu mitjà sobre el pensament dels cristians d’ “esquerres” (és a dir, de l’Església Jove). Aquest espai s’anomena “Signos de los Tiempos” i respòn a una mentalitat totalment oposada a la del propietari del diari. Aviat començaré un curs a la Universidad estatal. Però, per damunt de tot, crec que el més important és viure i treballar amb els pobres i els obrers…

Aqui a Bolívia la vida val poc; els miners moren joves de silicosi; hi ha una gran mortaldat infantil. Viure molt en aquest país és un luxe. Per aquest motiu és lògic que el poble vulgui la revolució i el canvi social”.

Així, amb la senzillesa del qui és autèntic –del no col.laboracionista—va deixar el Lluís definitivament la Televisió Boliviana.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

El ball
211 views
211 views

El ball

Redacció - 14 de setembre de 2021
Crims a Sant Fruitós. Capítol 2 .
73 views
73 views

Crims a Sant Fruitós. Capítol 2 .

Redacció - 14 de setembre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com