Llibertat d’expressió

Redacció 12 de maig de 2017

2493 Views

Divendres a la tarda, fent encàrrecs per Manresa, després d’estranyar-me per la gran quantitat de vehicles policials que es veien pel centre de la ciutat i de la inusual presència de periodistes de diversos mitjans de comunicació equipats amb potents equips fotogràfics i de gravació, vaig trobar-me de cara amb la manifestació que l’esquerra capitalista havia convocat per protestar contra l’actuació policial a la marxa del Primer de Maig.

Arrambada a una vora del carrer del Born per deixar-la passar, vaig reconèixer entre els manifestants a membres de la CUP i com a mínim a un parell de diputades al Parlament de Catalunya, i aleshores vaig entendre tot aquell desplegament de forces, en aquell moment als voltants de la Plaça de Sant Domènec.

Un cop recuperada la normalitat als carrers i també acabades les meves compres i amb la butxaca escurada, em vaig dirigir a una entitat bancària per tal de treure diners del caixer automàtic. Vaig fer una patinada que gairebé em trenco coll i barres, i no va ser fins aleshores que em vaig adonar que el terra estava ple de regalims, el vidres de la porta empastifats i un dels caixers completament inutilitzat perquè algú hi havia abocat al damunt gran quantitat de pintura de color carbassa.

L’endemà, llegeixo el diari que aquest i altres actes atacs també amb pintura contra establiments manresans van ser obra de participants a la protesta que bo i encaputxats amagaven la seva identitat.

Recordo perfectament quan a mitjan anys 70, tot i ser només una adolescent, les reivindicacions eren per demanar la llibertat d’expressió i m’impressionava aquella màscara teatral amb la boca tatxada de vermell obra de Fabià Puigserver que va esdevenir el símbol de la lluita, i em semblava que m’havien quedat clars els conceptes de llibertat i d’expressió. Amb el temps, vaig anar entenent també el sentit de les manifestacions i de les vagues com a sistemes de pressió social.

Però mai ningú em va explicar que això incloïa els actes vandàlics.

Rosa Campubí