0 Shares 334 Views

La mentida és l’escut que usem per protegir-nos de la veritat (1)

7 setembre, 2018
334 Views

M. 1427

La frase que encapçala aquest escrit és en primera persona del plural perquè allò que s’hi diu és inherent a l’espècie humana. Jo em limitaré a comentar uns fets concrets que tenen a veure amb la societat catalana i, per extensió, amb l’espanyola.
En els temps convulsos que ens ha tocat viure arran del procés iniciat per una majoria del Parlament de Catalunya per trencar democràticament amb l’Estat espanyol i fer del nostre país una República, jo m’he fixat en les tergiversacions i mentides que publiquen els mitjans unionistes, tant audiovisuals com escrits, encara que després siguin desmentits per la realitat. Malauradament molts dels receptors d’aquestes mentides (post-veritats en diuen ara) són persones que, malgrat estar escolaritzades, passen de la política i es deixen manipular fàcilment. Quan arriba el moment de les eleccions, aquests mateixos no voten al candidat més honest i que exposa idees més sensates, sinó aquell que crida més fort, agita el personal amb doctrines populistes que fan més mal que bé a la convivència i que defensa unes lleis clarament orientades a preservar els privilegis d’unes elits en contra dels interessos de la majoria. Voten al més “guapo” al més ardit, al que insulta més al rival i al que, sense creure-hi, aprofita la Constitució espanyola per interpretar-la d’una manera restrictiva i negar els drets de les minories nacionals.
Hi ha partits a Catalunya que diuen que la societat catalana està trencada i, per demostrar-ho, cerquen la confrontació. Ho veiem amb la polèmica sobre els llaços grocs en record dels polítics catalans empresonats o exiliats, que omplen pobles i marges de carreteres fent un adequat ús del dret de llibertat d’expressió. Si tu no hi estàs d’acord per les teves conviccions totalment oposades, sisplau, exposa el teu parer amb els teus propis símbols però no cohartis la llibertat dels altres arrencant–los els seus. No enganyis dient que “el carrer és de tots” quan el que fas és apropiar-te’l si allò que veus no t’agrada. Si el llaç groc és el símbol d’una injustícia per una part de la societat on vius, sisplau, respecta’l, que ben segur serà retirat quan la injustícia sigui resolta i tot torni a la normalitat. No el treguis en nom d’una malentesa llibertat d’expressió, tallant-lo amb unes tisores o amb una navalla que després brandes com una arma si algú et retreu la teva actitud intolerant envers els teus oponents.
També he sentit a dir a coneguts polítics de la dreta espanyola que Espanya com a nació existeix des del temps dels romans. Quina manera més descarada de mentir! La Hispània dels romans era un concepte geogràfic referit a la península ibèrica. Lògicament, Espanya com a estat unitari no existia. Després del període visigòtic i la invasió dels sarraïns, els hispànics sucumbiren sota el poder musulmà, s’aplegaren a la cornissa cantàbrica o bé emigraren al sud de la Gàl.lia (actual Occitània) per refer-se i iniciar la Reconquesta. Els diferents reialmes cristians de la península feren la guerra contra els musulmans pel seu compte i moltes vegades s’esbatussaven entre ells. La gènesi d’aquests regnes diferia entre els que eren de matriu galaico-asturiana (que donarien origen a Castella i Portugal) i els territoris cristians creats per la intervenció directa de Carlemany (cas de Navarra, Aragó i Catalunya), formant la denominada “Marca hispànica”. Aquests darrers eren part del Sacre Imperi Romano-Germànic i les seves arrels s’enfonsaven en el cor d’Europa. Catalunya, degut a l’accessibilitat dels passos pirinencs, fou el país de la Marca que rebé més gent del sud de la Gàl.lia (actual França) i la seva relació amb altres nacions de l’imperi carolingi fou constant. El català, molt proper a l’occità, es desenvolupà al llarg dels segles posteriors i esdevingué una llengua culta i floreixent.
Una altra mentida és propagar als quatre vents que amb els Reis Catòlics la unitat d’Espanya com a nació fou un fet. En realitat el casament d’Isabel i Fernando convertia els dos reialmes en una confederació d’estats, mantenint-se cada territori totalment independent l’un de l’altre: Isabel continuà essent reina de Castella i Fernando, rei d’Aragó. Ho prova el fet que, quan es va descobrir Amèrica, els nous territoris foren annexionats al regne de Castella, no pas a “Espanya”, i fou Castella la que mantingué un monopoli polític i mercantil amb el Nou Món. Durant 3 segles, als súbdits de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València i les Illes Balears) els fou interdit colonitzar i comerciar amb Amèrica. La història oficial espanyola també amaga que el rei Ferran el Catòlic, a la mort de la seva esposa Isabel, fou foragitat de regent de Castella i que en el seu lloc van proclamar rei Felipe el Hermoso que ni tan sols parlava castellà. El rei d’Aragó i comte de Barcelona, es casà llavors amb Germana de Foix del comtat occità del mateix nom, per tal de tenir un hereu i desfer els lligams amb Castella. La mort prematura del nen que van tenir, abortà les expectatives del rei aragonès i, amb l’arribada dels Àustries, la confederació hispànica s’allargà, amb més o menys entrebancs, fins a Felipe V, a començaments del segle XVIII. Però la imposició del concepte d’Espanya com a Estat-nació no fou fins ben entrat el segle XIX, després de la Guerra del Francès, amb la divisió de tot el territori en “provincias”, la implantació del castellà a les escoles i l’adopció definitiva dels pesos i mesures castellanes. Era clar que tot això es feia per diluir la forta personalitat d’algunes nacions hispàniques com ara Catalunya que es resistien a l’assimilació. Per tant, tenint en compte la seva personalitat, la seva llengua i la seva cultura, la negació reiterada i recurrent de Catalunya com a nació que fan molts polítics i intel.lectuals espanyols avui dia, també és una altra mentida fàcilment rebatible amb arguments històrics seriosos i contrastats.
Ara ens volen fer creure que el Generalísimo Franco era un autoritari i no pas un dictador. També fa poc uns militars a la reserva han signat un manifest dient que era “un soldat exemplar”. Fins i tot s’ha arribat a dir que la Falange fusellava “per amor”. Per rebatre aquestes mentides cal ésser molt contundent: Franco era un dictador genocida; un militar que, després de jurar la Constitució repúblicana, la va traïr i es va aixecar en armes al Marroc contra un govern democràtic legalment constituït, provocant una cruenta guerra civil amb més d’un milió de morts i exiliats. Va guanyar la guerra gràcies a l’ajuda que va rebre de Hitler i Mussolini, els sanguinaris dictadors europeus que foren els causants de la Segona Guerra Mundial. Ell i la seva família es van enriquir impúdicament en els 40 anys de règim autàrquic i no oblidem que, per molt que diguin els del PP, aquest partit té un origen franquista. La Constitució espanyola actual fou aprovada per una gran majoria de catalans, no pas per una fe cega en les seves virtuts, sinó perquè voliem deixar enrere 40 anys d’acarnissada repressió. Tampoc teniem alternativa. Malauradament, les esperances que el poble català hi va dipositar (una Constitució oberta i conciliadora, respectuosa amb les diferents nacions de la península) ha esdevingut últimament unes “Taules de la llei” pètries i amb vocació eterna, amb l´únic motiu d’uniformitzar Espanya sota el lema: un país, una llengua, una bandera” en detriment de la seva diversitat. És a dir: la Constitució que vam votar ha resultat ésser un altre engany.
Crec que l’obsessió de Madrid-Castella per fer una Espanya unitària en els darrers 2 segles ha impedit l’eclosió d’una Confederació Ibèrica oberta, democràtica, tolerant i respectuosa. Sap greu dir-ho, però l’ocultació de la veritat, l’afany de domini d’una nació sobre les altres i les mentides repetidament formulades al llarg de la Història, és allò que de moment manté viu l’Estat espanyol.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com